Una cara davant el mirall

Imaginin-se l'escena: una mare està al costat d'una gelateria amb els seus fills de 3 i de 10 anys, quan s'adona que el més petit s'ha posat a plorar de por i que el gran no deixa d'empassar-se saliva i mirar una altra nena. Aquella nena té la cara repulsivament deformada, per un accident o per una anomalia, tant és. Quan se n'adona, avergonyida, la mare s'allunya amb els fills i sent que darrere seu l'altra mare diu a la nena: «Bé, em sembla que ja és hora d'anar-se'n». Aquesta escena, dura, real, difícil d'evitar, la va viure la novaiorquesa R. J. Palacios i la va reproduir a la novel·la que li va inspirar, només que explicada amb el punt de vista de qui pateix el rebuig. És a dir, d'aquella nena, en la ficció convertida en Auggie, el protagonista deWonder-en la traducció al català d'Imma Falcó per a La Campana;La lección de Augusten la de Diego de los Santos per a Lumen-, una de les sorpreses de la temporada per poc que un s'oblidi de les orelleres del cinisme.

Perquè l'Auggie de l'opera primade Palacios, el nen de 10 anys amb la cara deformada, està a punt d'anar a l'escola, una escola tannormalque hi descobrirà que els alumnes li diuen orc, zombi, monstre, àlien, ET, Freddy Krueger... I perquè s'haurà d'enfrontar sense cap recepta màgica.

Notícies relacionades

Maria del Mar Bonet publica el primer avançament del seu nou disc 'L'aigua no cansa'

La 44a edició del Comic Barcelona obre les portes a la cultura pop asiàtica

Fins aquí,Wonderpodria ser una altra història més d'autosuperació, una revisitació delblockbusterdels vuitantaMask, amb Cher com a maremotardd'un nen elefant. Podria ser una altra versióteen del cèlebre Joseph Merrick, convertit en mite del cinema via David Lynch. O podria ser un altre best-selleramb nen especial de fons, en línia ambEl curiós incident del gos a mitjanit, ambL'habitaciód'Emma Donoghue iParaules emmetzinadesde Maite Carranza, fins i tot amb el popularEl noi del pijama de ratlles. I sí, l'obra de Palacios té alguna cosa de tots ells, que no és poca cosa. I és veritat, té algun moment bonista, una mica de moralina -els preceptes del senyor Brown, malgrat Homer Simpson-, i fins i tot hi trobem el tradicionalhappy end. Però també, i d'aquí la troballa, té tres armes infal·libles, totes narratives, totes capaces de fer el llibre més que recomanable per a nens, a l'estil C. S. Lewis, fins als 99 anys.

La primera d'aquestes armes és l'ús dels punts de vista, ja que després de conèixer Auggie i el seu món, coneixerem cinc narradors més, entre els quals dos dels seus nous amics, la seva germana, el nòvio d'aquesta... La segona arma, unida a aquesta eficaç polifonia, és l'ús de l'humor, un humor extraordinàriament humà que permet a l'autora ser tan dura, i alhora tan emotiva, com el tema requeria. La tercera, en fi, més enllà de la música, Facebook,Star Warsi fins i tot Harry Potter, és la que potser provocarà més debat, perquè... ¿la sensibilitat és un valor literari? ¿Fins al punt de fer-nos creure que ser considerat és millor que tenir raó? Si ho creuen així, o si s'ho poden arribar a creure així, no s'oblidin deWonder. Pocs títols sabran trencar-los un mirall en plena cara sense fer-los més poc mal.