«M'atrauen altres llenguatges musicals»

-¿Per què es va implicar en aquesta aventura?

-Em va atraure la possibilitat de seguir explorant llenguatges musicals que t'aproximin a la realitat d'avui i, en particular, la música d'Agustí Charles. També em sedueix el projecte per la seva trencadora concepció dramàtica i lírica.

-Però no em negarà que és un pas arriscat...

-És com anar una mica a contracorrent jugant amb tessitures que, al revés del clàssic i el barroc que freqüento, no tinc interioritzades. Em va costar adaptar-m'hi i va haver de passar un temps fins que vaig poder taral·lejar a casa alguna de les melodies, que, a més a més, t'obliguen a cantar molt agut....

-Hi ha monòlegs reiteratius difícils de musicar...

-Quan entres de ple en l'obra t'adones que tot té sentit i que la partitura s'ajusta a la trama i crea metafòriques atmosferes sonores. Aquesta música no es pot interpretar de forma convencional amb un principi i un final en voga.

-Decadència, sexe i abús de poder són elements dominants de la història...

-Tots van units entre si i estan lligats al discurs musical. Les sensacions que desprenen els personatges i el clima d'angoixa queden perfectament reflectides en la partitura.

-El seu paper de dona devoradora de joves víctimes desprèn una certa sensualitat...

-Simplement s'ajusta a les pautes de l'obra. AEl gabial,d'Albertí i Cunillé, tampoc era una cabaretera a l'americana, sinó un personatge més real, que mostrava obertament les seves llums i les seves ombres. La veritat és que m'agraden aquest tipus de reptes.

-Amb Albertí al capdavant del TNC, potser la tornarem a veure com a actriu-cantant...

-M'encantaria tornar-hi a treballar. Em sento molt identificada amb la seva manera d'entendre l'espectacle teatral i musical.

-Ara l'esperen cites internacionals...

-Acabo d'interpretar l'Stabat mater de Boccherini a Itàlia i cantaré a Viena, Cracòvia i Lodz l'òperaTito Manlio de Vivaldi, dirigida per Dantone. També em fa il·lusió cantarJeanne d'Arc amb l'OBC al novembre. I al Liceu donaré vida a Wellgunde aL'or del Rin.

-¿No li provoca vertigen tants canvis d'estil?

-Necessito sempre un període de descomprensió, però el meu eclecticisme m'ajuda. En el fons, no hi ha tanta distància entre Wagner i altres autors que interpreto. Intento sempre fer una immersió en les obres projectant la meva mirada cap a la visió del compositor, a més de fer-ho cap a la seva època i al cànon de la música.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

-¿Com sobreviu a la crisi?

-Adaptant-me a la realitat. Hi ha menys feina i encara s'han retallat més els honoraris, però tota aquesta situació propicia que els teatres es vegin obligats a renunciar a grans produccions en benefici d'altres de més petites però molt interessants, perquè obliguen a fer un esforç de creativitat. I això obre noves portes.