El pianista sense casa

Ala nit, després del campionat de karaoke, estàvem convidats a un sopar oficial, d'a­quells d'etiqueta i orquestra. La parella belga guanyadora, l'Alva i jo vam seure a la taula del capità delWonderful Sirena. A l'hora de les postres, l'autoritat màxima ens va entregar una copa com a segons classificats del karaoke de duets -una altra foto-. Era de plata senzilla i a la part frontal algú hi havia gravat apressadament els nostres noms amb faltes incloses: Alvia i Maury. Vam omplir-la de xampany i vam brindar bevent tots dos alhora, amb les boques molt juntes. La gent s'acostava a la taula per felicitar-nos i ens deiaBarry, Barbra. Aquesta efervescència ens va acompanyar tota la nit.

L'Alva i la seva germana havien embarcat al vaixell a Capri, era el seu segon dia a bord, i duien ple a vessar el dipòsit de la diversió. Primer tots tres i després l'Alva i jo sols -perquè la Marianne ens va despistar i va desaparèixer- vam beure còctels exòtics en un bar que imitava una cabana feta de bambú i vam ballar a la discoteca. En la boira de l'alcohol, vaig recordar aquelles pel·lícules dels anys setanta, on vaig aprendre la paraulaadúlter, i on les sueques que estiuejaven a la Costa Brava eren alliberades i promís­cues.

Així, portats per aquest afany, sense saber com ni per què, és com l'Alva i jo vam acabar aquella nit a la botiga dels tatuatges. Estirats en dues lliteres, l'un al costat de l'altre, amb els pantalons abaixats i mal aguantant-nos les ganes de riure, tots dos vam fer-nos tatuar a la galta dreta del cul, per sempre més, un dofí que saltava d'alegria.

Com sol passar quan corres el risc de jugar-t'ho tot a una sola carta, l'operació del tatuatge va sufocar-nos l'eufòria i va deixar-nos les natges massa adolorides. Amb l'Alva vam decidir que ja ens veuríem l'endemà i ho continuaríem celebrant d'una manera més íntima.

-Al capdavall som passatgers del Vaixell de l'Amor, ¿no? -em va dir somrient des de la porta de la seva cabina, a punt d'entrar-hi, i va fer-me un petó-.Have a good night, Barry.

-Good night, Barbra.

Tot i que ja era tard, en lloc d'anar-me'n a dormir jo vaig decidir que acabaria aquell gran dia amb unwhisky soural Rimini. Quan vaig arribar al piano bar, em va semblar que els altres clients de la barra em miraven alleujats, com si comprovessin que finalment no els havia traït. El cambrer em va servir el combinat. En un dels sofàs, entregada als braços d'un dels sobrecàrrecs del vaixell, vaig distingir-hi la Marianne que cridava a xafarranxo de combat. En Sam estava tocant la seva versió deNight and Day, de Cole Porter. Aleshores no m'ho podia imaginar, però aquella va ser la darrera cançó que vaig sentir interpretada pel gran pianista Sam Cortina. Quan va acabar de tocar-la, va anunciar la pausa habitual i va venir a la barra. El cambrer li va servir el whisky sense gel.

-Vostè fa cara de fumar i a mi em vindria molt de gust un cigarret -em va dir, l'alè li pudia a whisky-, però aquí està prohibit perquè diuen que calaríem foc a la moqueta. Bestieses dels temps moderns. En canvi, com a compensació, ens deixaran pujar el got de whisky a coberta. ¿M'acompanya?

Sense dir res, amb un gest d'acceptació, li vaig indicar que passés davant meu. Li aniria bé una mica d'aire. A dalt a coberta no hi quedava gairebé ningú. La lluna plena escombrava el mar en calma i ens il·luminava com si fos un canó de llum en un escenari.

-Fa dies que tinc ganes de preguntar-li una cosa, Sam: ¿On viu vostè? ¿On té la casa?

Va dubtar uns segons, com si no hagués entès la pregunta.

-Aquí -va dir-, visc aquí. Al vaixell.

Amb la serena es va animar una mica. Ens recolzàvem a la barana de popa. Els motors del vaixell removien l'aigua i deixaven un rastre d'escuma blanquinosa. Vam llençar-hi les burilles dels cigarrets i van desaparèixer en la foscor, abans d'arribar a l'aigua. Per revifar-lo, perquè aparentment havia de tornar a tocar, vaig elogiar-li la seva música, de la facilitat amb què aconseguia domar les tonades més famoses i fer-se-les seves. Aleshores li vaig preguntar si no componia cançons pròpies. Entre les adaptacions que triava n'hi havia que, de tan lliures i personals, ja ho semblaven...

-No -em va respondre secament, però uns segons després es va escurar la gola per alliberar-se de la bocassa i va continuar parlant-. Jo no escric cançons. Jo no gravo discos. L'hi acabo de dir: jo visc en aquest vaixell. En vuit anys només he baixat a terra una dotzena de vegades, i sempre per saltar d'un transatlàntic a l'altre i canviar de paisatge. Ara, també li he de dir que m'és igual el Mediterrani o l'Atlàntic. El mar sempre és el mateix, quan navegues en un d'aquests monstres. I la gent també.

-¿Puc preguntar-li per què es castiga amb aquesta penitència?

Va fer que no amb el cap, però llavors va tornar a dubtar uns segons, com si estigués decidint els límits de la nostra nova amistat, i finalment va respondre:

-Per una dona.

Notícies relacionades

Busca el teu estil en set passos

El misteri i labogeria de Slipknot

I DEMÀ:

6. Demana-li que toqui 'Yesterday'