Pasqual Maragall: "La meta és ser la millor ciutat d'Europa"

Pasqual Maragall resisteix des de fa tres dies la terrible temptació de deixar-ho tot i anar-se'n de vacances. Vacances especials, després de vuit anys de feina que van acabar diumenge passat. Abans, satisfet però amb l'esgotament reflectit a la cara, s'ha quedat per fer un balanç darrere d'un altre i mirar cap a un futur que més d'un veu negre, negre.

Pregunta: Barcelona s'ha quedat sense la meta que l'ha mobilitzat els últims anys. ¿Quin objectiu pot entusiasmar-nos perquè la ciutat no caigui en l'apatia?

Resposta: El de ser la millor ciutat d'Europa. I quedi clar que no dic capital. La capital és Brussel·les.

P: Un objectiu una mica més eteri que els Jocs. ¿Com es persegueix?

R: Per un costat, exportant la nostra experiència. Estem en condicions de vendre disseny, urbanisme, capacitat de transformació, organització de congressos, grans actes culturals, fer venir turistes o curiosos que vulguin conèixer la nostra peripècia cultural. Així,aconseguirem mantenir-nos en el cartell del mercat dels serveis urbans.

L'altra via de millora afecta la pròpia ciutat, la nostra qualitat de vida. Viure millor que ningú, en el bon sentit de la paraula. Que Barcelona funcioni a la perfecció seguint el model assajat als Jocs. Menys soroll, més cultura, més música, més transport públic, menys vandalisme, més seguretat, més museus, millors programes educatius. Ser els millors en urbanitat, en una paraula.

P: ¿Com es pot evitar que quan la gent senti aquest nou objectiu es posi mà a la butxaca? ¿És compatible amb la política d'ajust que ens espera?

R: Ho farem complint el nostre compromís de no apujar els impostos.

P: ¿Amb quins diners es pagarà?

R: Quan hi ha imaginació ja hem demostrat que no fan falta diners. Si a vostè li haguessin dit fa deu anys que s'haurien d'arreglar 1.500 façanes, hauria dit: mà a la butxaca. I no ha estat així. Han estat les empreses i els propietaris els que ho han fet. Hi ha coses que no costen diners; només es tracta de mobilitzar els recursos que hi ha.

P: ¿Quin paper pot exercir l'equip humà que ha organitzat els Jocs en el nou objectiu?

R: Als voluntaris se'ls enviarà una carta agraint la seva col·laboració i, segurament, una segona carta en què se'ls convidarà a treballar perquè Barcelona sigui la millor a través d'una entitat que podria dir-se així: Barcelona, la millor ciutat d'Europa. A través d'aquesta associació, els voluntaris podran apuntar-se en els programes de benestar social, col·laborar amb els serveis municipals de neteja, seguretat, urbanisme, en la celebració de grans esdeveniments ciutadans, com la Jean Bouin, la Mercè i en la cooperació internacional amb els països del Tercer Món.

P: ¿Els alts executius?

R: Sobre això hi ha un cert acord que hem parlat amb els interessats. Hem pensat en la creació d'una societat anònima d'enginyeria i urbanisme que porti el nom de Barcelona-92, que vendria urbanisme de Barcelona per tot el món. També podria crear-se una altra organització de grans esdeveniments.

P: ¿Deixarà que Josep Miquel Abad marxi a la iniciativa privada?

R: Hem tingut converses sobre el seu futur, però no puc dir res més de moment.

P: Vostè va afirmar en una anterior entrevista que el nacionalisme radical s'havia portat molt bé mentre el moderat havia actuat amb frivolitat, i va afegir que després dels Jocs entraria a fons en aquest tema.

R: No ha arribat el moment.

P: ¿La pax olímpica s'allarga?

R: Deixem passar les vacances.

P: ¿Hi ha hagut algun pacte, algun acord en aquest sentit amb el president Pujol?

R: És simplement una treva estiuenca.

P: Felipe González no va venir a la cerimònia de clausura per la mort de Fernández Ordóñez, però el problema és que plou sobre mullat. ¿A què atribueix les seves escasses visites a Barcelona? ¿És que potser ell, a diferència del Rei, no es troba “com a casa”?

R: No ve a Barcelona ni va a cap altre lloc. El Rei i el president no fan el mateix. El primer és un càrrec de representació i el segon de govern. Crec que el president sempre ha tingut una actitud de no solapar-se amb el Rei. Per un altre costat, això va amb el seu caràcter. Recentment, ha explicat que quan en temps de Franco sentia allò de tallar cintes i inaugurar pantans va decidir que s'havia acabat. En canvi, el Govern ha estat molt present als Jocs.

P: La cerimònia inaugural, amb l'entrada del Rei al so d'Els Segadors,va ser per a vostè la materialització del naixement d'una nova Espanya. ¿Que caldria fer a partir d'ara perquè aquesta idea no es perdi en el no-res?

R: Venir més sovint. No estar tant de temps sense venir, perquè la distància és el que crea les incomprensions. La proposta de traslladar el Senat a Barcelona o la seu del Comitè Olímpic Espanyol que he formulat va en aquest sentit. Amb ella vull dir que si Madrid vol governar Espanya entenent-la com un conjunt de realitats molt diverses no ha de conformar-se que les hi expliquin. El millor que ha passat és la presència de catalans al Govern, però no acaba de ser suficient. Hi ha d'haver més presència del president de la Generalitat a Madrid i del president del Govern a Barcelona.

P: ¿Què li ha semblat el balanç final que el món ha fet dels Jocs?

R: Esplèndid. Fins i tot els països que van ser més crítics per proximitat, com França i Itàlia, han acabat desfent-se en elogis. Estic convençut que el que ha publicat el Timeso elDaily Telegraph sobre Barcelona, sobre Espanya, és el que haurien desitjat sentir els membres de la Generació del 98. Què més haurien volgut els Barojas i Unamunos...

P: Des del punt de vista personal, ¿com ha viscut els Jocs?

R: Molt millor del que esperava. L'experiència de Los Angeles m'havia alarmat. Tom Bradley, el president de l'organització, m'explicava que tenia 20 recepcions diàries. A la recepció de Barcelona ens va dir que arribaria a les 8.23 i que se n'aniria a les 8.26, perquè abans tenia una altra recepció i després una altra. A mi això m'espanta. Però aquí no ha estat així. Ha estat cansat però he aconseguit compaginar-ho amb una vida relativament ordenada i tranquil·la tenint en compte el que podia succeir.

P: Aparentment no hi ha hagut moments difícils.

R: És clar que n'hi ha hagut. Sobretot els quatre primers dies. Grinyolava absolutament tot, si és que no esclatava. Però és lògíc. En els pròxims Jocs serà igual.

P: ¿Grinyolava?

R: Sobretot el transport de la família olímpica i els conflictes entre voluntaris i acreditats pel control d'entrades als recintes. El primer ja s'ha explicat amb extensió. El segon va crear molts problemes entre els drets que deien tenir persones acreditades i el que interpretava el responsable de l'accés. No dic que sempre hàgim tingut raó nosaltres. Però tot es va solucionar bé.

P: Durant la cerimònia inaugural vostè va dir que la llotja estava massa tensa. A més del lògic nerviosisme, hi havia alguna altra raó.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

R: Home, ara a nivell d'anècdota puc explicar que ens havien informat que algun grup preparava un streaking polític. No ho vam poder confirmar ni aclarir res més, però la xivatada ens va mantenir vigilants.

D'aquí dos dies, l'alcalde descansarà amb un llibre a les mans.