Julio Iglesias: «Segueixo cantant perquè em fa més jove»

Les rialles dels seus ­fills Miguel i Rodrigo, que es disposen a sortir amb les bicicletes assistits per una rossananny,trenquen el plàcid silenci que regna a la mansió de Julio Iglesias a Marbella. Fa olor de gespa acabada de tallar i des de la casa surten els primers compassos deLa vida sigue igualsonant en una ràdio quan el cantant arriba, a bord d'un carret de golf que usa per moure's per la parcel·la, al petit estudi musical on ha treballat part del seu últim disc,One, que arriba a Barcelona (Liceu) els dies 4 i 26 de juliol. Com a única decoració, recolzat al terra, el Disc d'Or que va rebre a França el 2005 perL'homme que je suis, cantat íntegrament en ­francès.

Va vestit d'una manera informal -una espècie de pijama blau marí amb exquisides sabates blanques-, i encara que els anys no passen en va, segueix mantenint el mateix caràcter alegre i seductor que ha passejat durant dècades per tot el món.

-¿Què mou algú que ven milions de discos a tot el planeta a seguir agafant una maleta i posar-se fer una gira?

-El fet de sobreviure, l'estima a la vida, les emocions que em produeix la idea d'estar viu artísticament i que els meus fills em vegin actiu. També hi ha al darrere la idea de seguir creixent com el públic va voler que creixés. La professió per a mi es va convertir en devoció i, quan això passa, és addictiva. Alguns professionals es cansen de la seva feina, però jo no puc, perquè sóc un devot de cantar. Quan canto, a més a més, em torno més jove. És una cosa que s'ha de sentir: el cor rega el cervell a una velocitat diferent, els alvèols pulmonars s'obren d'una manera diferent, per exemple, de quan parlo. I pel que fa als diners, no fan tanta falta, perquè al final no serveixen per comprar el que un voldria, com el temps, no tenir artritis o no haver de prendre pastilles...

-¿Manté llavors la mateixa sensació al pujar a l'escenari o els anys d'ofici fan passar l'entusiasme?

-¡Res d'això! És un milió de vegades millor. L'ofici cau. La sensació de cantar a la nostra edat, i parlo d'artistes que estem encara vigents després de tres generacions, és molt més forta. Primer perquè ens importa el públic que arriba i entenem l'esforç que fan per pagar un concert; i també perquè sabem que s'arreglaran, es pentinaran, que compren les entrades amb antelació...

-Són fans de llarg recorregut.

-No és una provocació immediata, no. És un públic que t'estima sempre, amb un amor incondicional, i llavors el privilegi és tan gran que l'únic que pots fer és donar les gràcies contínuament pels privilegis que no només et donen a tu, sinó també a la teva família, al que t'envolta.

-¿Com percep aquest afecte, aquests privilegis?

-No és per ser presumit, perquè ja tinc molts anys, però vas a Pequín i el primer que passa a l'arribar a la duana és que si hi ha una senyora, em fa un petó. O quan, en qualsevol lloc del món, un policia et dóna la mà i et diu; «¿Com estàs, Julio?», o «benvingutmísterIglesias, ¡quina meravella que vingui vostè per aquí, la meva mare l'estima, o la meva dona l'estima o jo l'estimo». Això ja et genera una entrada inèdita en un país. Imagini's quan això no passa més...

-Una commoció...

-No és que un es converteixi en un addicte a aquesta salutació, que et mirin amb les finestres de la vida que són els ulls plens d'afecte, és que això es converteix en un privilegi.

-Però, després de tant de temps, ¿no arriba a cansar una mica haver d'estar pendent de mantenir això que espera el públic?

-¡I ara! Si ets intel·ligentment conscient, el que has d'evitar és la caricatura. Jo crec que això, amb la distància, ho he aconseguit. I no peco d'immodest. Crec que la pitjor caricatura és quan un s'imita a si mateix.

-En el seu cas, ¿com ha evitat caure en aquesta caricatura?

-A mi m'ha salvat el fet de cantar 100.000 vegades millor del que cantava abans. Si cantésLa vida sigue igualde la mateixa manera, uff, no estaria aquí fent aquesta entrevista. Si cantés com fa 40 anys, no hauria cantat amb els més grans de la història, ni amb els clàssics… Plácido, Sinatra o Rod Stewart no m'haurien deixat ni mirar-los a la cara, i he cantat amb gairebé tots. Només m'ha faltat cantar amb Elvis. I pel que fa als premis, prefereixo no tenir un Grammy i haver fetAbrázameque tenir-lo i que no em coneguin a Samoa.

-¿Quina és la fórmula màgica per continuar a dalt de tot després de dècades?

-Jo he intentat créixer com el públic que m'ha seguit volia que creixés. He mirat de no estar gras, de no abandonar-me. L'abandonament és el més terrible de la vida… Estic tan actiu als 68 anys com ho estava als 30. Per a mi l'esport i la disciplina gairebé voregen el masoquisme. També són importants per a mi en la comunicació i a l'escenari: si no surto fort, no puc comunicar força i alegria.

-En l'aprenentatge, ¿quant hi ha d'esforç i quant de talent?

-El talent s'engrandeix amb l'esforç. El genial és genial, però jo no sóc genial. Era una persona de poc talent i hi vaig posar molt esforç. Vaig ser capaç d'aprendre amb disciplina una cosa que normalment és natural, que és cantar.

-¿En quin moment va començar aquest procés?

-Jo sempre vaig ser molt curiós i sensible, però no era capaç de capitalitzar aquesta sensibilitat. Després vaig tenir l'accident, i vaig posar disciplina a la meva vida al màxim per tornar a caminar i exercir la meva vida normal. Després, aquest exercici de la disciplina va seguir el camí fins avui.

-¿Ha inculcat aquesta disciplina al seu fill Enrique, que també fa temps que triomfa?

-Enrique és un fenomen social impressionant, i té l'exercici de la voluntat heretat absolutament. És un xaval que millora cada dia, que aprèn… Un artistàs universal a qui ja no fa falta una opinió de què és o si agradarà o no, com passa amb el seu pare o amb molts altres.

-I amb la resta de la seva prole [dos fills més amb Isabel Preysler i cinc amb Miranda Rijsburger]?

-La vida m'ha donat una segona oportunitat, i sóc més tolerant. Sócavide la meva última generació de fills. Passo molt temps amb el petit, perquè em recorda el meu pare, i a més és l'únic que no distingeix l'edat i em diu que estic jove. Miguel i Rodrigo prefereixen parlar més amb Enrique, amb Julio o amb Chábeli. Em veig millor com a pare físicament, però no pel que fa a l'afecte o la responsabilitat amb ells.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

-I des de Miami, ¿està al cas de la situació econòmica d'Espanya?

-De tot… Els espanyols ens estem tirant més pedres del normal sobre la nostra teulada. Una cosa és tenir una actitud seriosa davant una situació seriosa, i una altra, redundar en aquesta crisi circumstancial greu, que fa que els països es retreguin i no inverteixin. S'ha d'arreglar. ¿Com? És una injustícia que hi hagi famílies sense recursos, però el nostre és un país nou, amb les infraestructures més modernes d'Europa… El que falta és ser competitius, estalviar, entendre que ens vam beure tota la llet de les vaques grasses. H