34 historiadors, contra la caverna

L'editor Gonzalo Pontón, que acabava de posar en marxa la seva nova editorial, Pasado & Presente, després de la seva traumàtica sortida de Crítica, va proposar al catedràtic Ángel Viñas dirigir unContradiccionarioque li fes sortir els colors alDiccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia (RAH), una consagració pagada amb diner públic del discurs històric neo­franquista. El projecte ha acabat per embarcar 34 historiadors de primera línia i s'ha convertit en una cosa més àmplia: una rèplica delDiccionarioen què al dictador se le digui dictador i a la revolta militar no se la consagri com a croada; una refutació dels recicladors supervendes de la propaganda franquista; i una exposició didàctica, posada al dia amb les últimes aportacions «de la historiografia científica i crítica», de la República, la guerra civil i el franquisme.En el combate por la historia(973 pàgines, 45 articles temàtics, 12 ressenyes biogràfiques), armat en un temps rècord, arriba avui a les llibreries.

El propòsit de l'obra és tant didàctic com ideològic. «Hem intentat portar al públic els resultats de la investigació històrica que es fa a les universitats de forma assequible, comprensible pel lector mitjà. Amb articles clars, de 15 a 20 pàgines cadascun», explica Viñas, catedràtic emèrit de la Universitat Complutense.

CONTRADICCIONARI.El lema inicial del projecte no apareix al títol, només en una faixa promocional:Contradiccionario. «El títol final serveix per il·lustrar el propòsit: convidar historiadors professionals, especialistes en temes sobre els quals escriuen, i tenir en compte els resultats de la investigació historiogràfica, cosa que, per descomptat, no ha fet mai la RAH. La imatge política i ideològica que es desprèn de les biografies d'alguns personatges en el seu diccionari està als antípodes del que els historiadors professionals han escrit en els últims gairebé 40 anys», planteja Viñas. Així, precisa, el llibre ha acabat no sent un pamflet contra l'acadèmia sinó una obra a favor de la història acadèmica. Les ressenyes biogràfiques s'han limitat a 12 per no caure en la pura rèplica, elDiccionariono es mereix ni un capítol per denunciar els seus errors («no m'importa com es va fer, el més important és el producte final, dolent i reaccionari, provocador i indigne», planteja Viñas) i fins i tot alguns redactors solvents de la polèmica obra de la RAH (Josep Sánchez, Joan Maria Thomàs) firmen també aquest llibre.

'HISTORIETA' NEOFRANQUISTAPerò tant o més que contra la RAH, aquesta obra col·lectiva replica als historiadors revisionistes, en les seves dues facetes, els neofranquistes o els equidistants. Els «historietògrafs», segons expressió utilitzada per Alberto Reig en un dels capítols de conclusió. Segons Viñas, «hi ha una subliteratura neofranquista feta per insensats que recicla els arguments amb què el franquisme va intentar autojustificar-se, cosa de què va tenir necessitat des del primer dia, perquè havia de justificar un alçament militar en el nivell jurídic, ideològic i teològic». Un fenomen al qual estarà dedicat per cert el pròxim llibre de Ferran Gallego, que s'ha responsabilitzat de l'article sobre l'evolució política de la zona sublevada.

La tesi que els dos bàndols van estar aparellats en salvatjades, en vulneracions de la legalitat i en dependència de poders internacionals també s'escampa, sense ser especialment atribuïble al franquisme reescalfat. «Aquesta tesi té data: va néixer en la transició, té una explicació política i cultural, però no és certa, i es va construir en uns anys en què no s'havien investigat encara les dimensions reals de la repressió franquista; estàvem per altres coses i encara no s'havien obert els arxius ni havia començat el tema de les exhumacions, que va donar una accelerada tremenda a la qüestió», explica Viñas.

CONTRA ELS MITES¿Quins són els mites que, sosté Alberto Reig en el llibre, alguns autors segueixen escrivint en els seus pamflets «com si Franco estigués viu i vigilant-los»? Doncs, en una enumeració no exhaustiva, la il·legitimitat d'origen de la República, la de la victòria electoral del Front Popular, el desordre públic de la primavera del 36, que una conspiració comunista preparava la revolució, que l'Alzamiento va ser un moviment espontani com el del 1808, que la guerra civil era inevitable, que aquesta va ser una croada religiosa, que la repressió franquista va ser una resposta al terror roig, el robatori de l'or de Moscou, la falsedat del bombardeig de Gernika...

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

«La literatura justificativa és molt simple -opina Viñas-. Ens vam alçar contra el comunisme, per la desintegració d'Espanya, per restaurar l'ordre públic, quan bona part de les víctimes abans de la rebel·lió s'ha demostrat, per cert, que van ser d'esquerres... Els més llestos afegeixen que contra la catàstrofe que estava a punt de provocar el partit socialista, perquè la historiografia neofranquista té un alt caràcter presentista, és una arma en la lluita política del present». El seu contingut és comprensible. Una altra cosa és per què ha perviscut, aconsegueix difondre's amb facilitat i a vegades fins i tot imposar-se, tants anys després del final del franquisme. Un fet en què els autors veuen un greu fracàs de l'educació durant la democràcia. «Estem francament a la cua de l'Europa Occidental a l'hora d'enfrontar-nos críticament al nostre passat a l'escola», lamenta Viñas.

ELS AUTORS.No hi són tots els que hi podrien figurar, però sí que són tots els que hi són. Paul Preston i Josep Fontana. Enrique Moradiellos, Julián Casanova i Julio Aróstegui. Hilari Raguer, Francisco Espinosa i José-Carlos Mainer... El llibre s'ha acabat molt ràpid. «Perquè he acudit a especialistes. Tots els autors tenen llibres publicats sobre els articles que se'ls han encomanat», explica Viñas. I perquè ha renunciat a professionals que estaven massa embarcats en altres projectes i ha intentat incloure-hi representants de tres generacions, cosa que explica algunes absències, encara que no totes. «Sóc un historiador que va amb la ideologia de cara, compte, però el bon historiador sap disciplinar-la», sentencia el coordinador de l'obra.