Bigott: «Compondre és igual que cagar: es fa força i surt»

L'aragonès Borja Laudo, àlies Bigott, va per imprevist triomfador. El seu pop, en anglès delirat, guanya versatilitat i adeptes en un cinquè disc de títol escatològic: The orinal soundtrack. Avui, a Apolo, 21.00 hores.

-Vostè va dient per aquests mons de Déu que es va fer músic per gandulejar, però cada any té més feina.

-¡Això no és una feina!

-Li ocupa més temps. Cada any toca més, ha editat cinc discos...

-Però, ¿no veu que no em dedico a res més? Seria diferent que hagués de patir perquè sortissin les cançons. Però això és com cagar: fas força i surt. Has de cagar en aquesta vida. ¡Treu la teva merda al món, tio!

-Disfruto els discos, però confesso que no em suggereixen preguntes.

-Doncs res, no en parlem. ¡Farem una entrevista muda!

-El que sí que em crida l'atenció és que hagi venut tantíssimes entrades per avui. ¿Com s'ho explica?

-Potser he cagat massa discos i el meu missatge fecal arriba. No, és sort. Agrades a un, ho passa a un altre i, al final, diuen: «Anem a veure aquell penjat

-¿No deu ser que la crítica l'ha qualificat massa vegades de geni?

-Em solen dir més Eugenio.

-Vostè havia de ser fan d'Eugenio.

-Em flipa. Ell i Faemino y Cansado.

-¿I Chiquito de la Calzada, no?

-A Chiquito ja el veig en una altra lliga. El veig en un coet regalant grams de gominoles per l'espai. Chiquito és brutal. És més enllà. Com jo. No sé d'on, però més enllà.

-Començo a ensumar el titular: «Sóc el Chiquito del pop» o una cosa així.

-¡Chiquipop!

-Sospito que es passa els gèneres musicals pel forro. Els seus discos sonen cada vegada més variats.

-Jo faig esquizofrènia musical. A l'escoltar des deJulito(Iglesias) fins a T. Rex... He de copiar-los a tots. A la meva manera; o sigui, malament. A més, és avorrit fer tot un disc igual.

-¿Se li resisteix algun estil?

-- Vaig intentar el reggaeton, de debò, però amb aquells ritmes tan entretallats és molt complicat posar-hi una lletra meva. De tota manera, tampoc m'he posat gaire amb el reggaeton. Em poso més altres coses.

-S'adjudica la varietat estilística a la tasca del seu productor Paco Loco. Però no sé si, per exemple, Cannibal dinner va néixer tan disco music.

-No. Era una cançó amb guitarra i veu. Va començar a créixer amb un teclat, després van entrar uns violins que no sé què hi pintaven però quedaven bé... La meva gran sort és no tenir ni idea de música. Qualsevol cosa em serveix.

Notícies relacionades

Busca el teu estil en set passos

El misteri i labogeria de Slipknot

-Sr. Chinarro fa fúting; vostè, també. ¿Per què els agafa per aquí?

-¡Això del rock'n'roll és mentida! Cuida't tant compuguis perquè si no duraràs poc. Mira Chinarro: se li ha posatcachasfins i tot la barba. ¿L'ha vist? ¡M'ha copiat la disfressa!