Sorpresa molt relativa

Sembla que, últimament, les decisions dels jurats o dels membres d'aquesta o aquella acadèmia cinematogràfica estan destinades a sorprendre el respectable; sorpresa, en tot cas, si per endavant s'han establert uns paràmetres que no sempre han de coincidir amb el que pensa, o intueix, la majoria. A l'últim festival de Sant Sebastià «va sorprendre» la decisió del jurat d'atorgar la Concha d'Or a un film inclassificable com Los pasos dobles. A la Mostra de Venècia, tothom donava com a guanyador el film Shame i al final va aconseguir el Lleó d'Or la versió de Faust realitzada per Alexkander Sokurov. També a Cannes la meitat de la platea es va esquinçar les vestidures amb la Palma d'Or per a El árbol de la vida.

El mateix es podria dir amb la victòria de Pa negre sobre La piel que habito com a pel·lícula espanyola candidata a entrar a la llista dels cinc films amb possibilitats de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Almódovar és un valor segur, conegut i reconegut a Hollywood, i la seva pel·lícula compta a més amb Antonio Banderas com a protagonista, que és també un actor ben integrat en el cinema nord-americà. Però el film sobre la postguerra rural firmat per Agustí Villaronga té altres trets, altres particularitats, que també el feien ser favorit en aquesta sempre complicada decisió. Potser la principal és que la pel·lícula va arrasar en els últims Goya (a més dels premis Gaudí del cinema català), i per pura lògica el film beneït pels Goya, premis creats per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, havia de ser el destinat a competir amb tot el cinema de parla no anglesa d'aquest any.

Deu haver estat una decisió difícil, sens dubte, tenint en compte l'empremta de La piel que habito, la personalitat de Pedro Almodóvar, que el cine d'Agustí Villaronga sempre ha estat allunyat dels circuits institucionals i certes comparacions que es podria establir amb la tercera cinta de la terna, La voz dormida ,

de Benito Zambrano, un altre relat

-però tan diferent en tot- sobre la dura i agra postguerra espanyola.

Notícies relacionades

Emili Teixidor qualifica la notícia de «bona menja»

'Black bread'

En tot cas, decisió valenta. A les quinieles de torn, Pa negre sempre hauria estat per sota de les seves competidores (cinema rural, sense actors gaire coneguts, en català, d'un director que es mou millor en la independència que en el cinema industrial, encara que sempre ha apostat per una mixtura dels dos conceptes), de manera que la seva victòria - una altra cosa serà que passi la selecció final de Hollywood, però en certa manera ja és una pel·lícula triomfadora- pot tenir més mèrit encara.

Agustí Villaronga ha realitzat amb personalitat un encàrrec, dotant de trets molt propis, reconeixibles des de la seva primera pel·lícula, Tras el cristal, un material literari aliè i procurant donar en tot moment un pols particular, un caire dramàtic i una diferència estètica a una variant genèrica tan utilitzada en el nostre cinema com són els relats de postguerra. Només queda felicitar Villaronga sense desmerèixer els altres dos candidats.