Sopa de Cabra, la flama eterna del rock'n'roll

Sopa de Cabra no va gastar contemplacions, divendres al Palau Sant Jordi. Va mostrar el seu perfil més rocker amb un so ple i musculat, assentat en un format ampli amb tres guitarres i teclats. Va aconseguir semblar més jove que en els concerts de comiat a Razzmatazz, fa una dècada. El seu retorn es podia veure com una claudicació, l'expressió de la derrota dels seus projectes individuals. Però, mirant la història del rock, sabem que gairebé cap carrera solista pot vèncer un fantasma a qui el temps i el públic fan cada any una mica més gran.

El paper més delicat era el deGerard Quintana, que ja feia 10 anys que es treballava un nou personatge més subtil, barreja de poeta,storyteller, bruixot zen i funàmbul teatral d'art i assaig, i es va veure de nou posant-se l'uniforme d'estrella del rock. Quan Robert Plant va rebutjar l'oferta de ressuscitar Led Zeppelin, un dels seus arguments va ser que no es veia en el rol defrontmandepredador i dominador que havia exercit quan cantava en el grup. Bé,Plant tenia 60 anys, i Quintana,46. Però, per al de Girona, tornar a ser cantant de Sopa de Cabra ha estat una papereta: a diferència dels seus companys de grup, no en tenia prou de limitar-se a tornar-se a aprendre les cançons, sinó que s'ha hagut de transformar. Tornar a ser aquell rocker descarat que abanderava el sexe «per davant i per darrere», una cosa lluny de la poesia de Jordi Guardans(«Un altre cop he perdut el mar / tot canviaria si jo plorés») dels seus discos en solitari. I s'ha de dir que la seva mutació va funcionar. Va ser unQuintana que no recordàvem: segur, gimnàstic i amb domini dels gags de grans recintes.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

MÉS ENLLÀ DEL TEMPS/ Pel que fa al repertori, no és que no hagi envellit. En realitat, era conceptualment antic (ancorat en el rock dels 70) ja quan va ser concebut, però la seva col·lecció d'himnes ha transcendit la seva casella natural i opera més enllà del temps. Cançons que han sonat en sintonies de programes, en karaokes, en concursos. Les de la primera època, comEl boig de la ciutat, Si et quedes amb mi iL'Empordà, van tenir un aspecte ingenu i refrescant al Sant Jordi, i les de l'última, comEl far del sud, Els teus somnisiCamins, més madures i suggerents, també van ser rebudes amb honors de clàssics. Però, en una nit en què van sonar 30 cançons, algunes van grinyolar i van recordar que, en certa manera, elrock catalàdels 90 no va ser tan sols una escena sinó un gènere en si mateix, retro i recreatiu:Dies de carretera, Per no dir res (un acceleratBiko, de Peter Gabriel) o el reggae deLa balada de Dicky Deeming van ser material de batalla per omplir forats.

Però almenys una desena de les cançons de la nit (avui, la tercera i última al Sant Jordi) són reconeixibles per un alt percentatge de la societat catalana. Entre les nostres moltes peculiaritats com a poble, tenim la de situar al capdamunt del podi pop un grup que sempre va passar per alt les tendències contemporànies, que les va ignorar amb orgull en nom de les essències del rock. Però la realitat ens aixafa: potser aquesta era la millor manera que mai passés de moda.