Castellucci agita el Grec amb una obra escatològica sobre l'amor

La mirada d'un Crist renaixentista, atribuït a Antonello da Messina, presideix el nou muntatge que presenta Romeo Castellucci en el seu retorn al Grec: Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu. Davant aquesta icona gegant en escena, el director dibuixa una situació incòmoda i hiperrealista: les atencions d'un fill amb el seu vell pare, a qui canvia els bolquers i li neteja la incontinència excremental. És ficció, però els excrements fan el seu efecte (fins i tot fan pudor). L'últim repte de Castellucci arriba avui al Teatre Lliure, on es representarà fins divendres.

«Sé que el meu muntatge no deixa indiferent, té una estètica radical però no hi ha cap ànim de provocació», aclareix el director de la seva escatològica proposta. «Es representen aspectes durs, gens agradables de la vida però que existeixen i formen part de la condició humana. No hi ha res de simbòlic, és la realitat plantejada com un símptoma». Les defecacions, aquesta «matèria per antonomàsia» que s'escampa sobre l'immaculat terra de l'escenari, li serveixen al director de vehicle per expressar «l'amor i la tendresa» en la relació entre un pare i el seu fill. La merda és, doncs, una expressió d'amor. «En el fons es tracta d'una dura història d'amor», resumeix.

Més que una història, Castellucci planteja una situació oberta a les diferents interpretacions de la platea. «Té tants significats com espectadors ho vegin. Es poden preguntar d'on ve l'afecte del fill, la seva paciència, per què aquesta cara gegant de Jesús i la seva relació amb la merda». És també, afegeix, una metàfora sobre els creadors i les seves criatures, i sobre la paradoxa que els primers puguin ser més febles.

MIRADES CREUADES / El director italià va explicar ahir que es va quedar impressionat quan va descobrir la pintura de Messina mirant llibres d'Història de l'Art. «Vaig decidir fer una obra al voltant d'aquesta cara que mira als espectadors de la mateixa manera que aquests són voyeurs del que passa en escena». Amb aquest creuament de mirades, l'actitud voyeur del respectable «es complica» i inverteix. En un procés d'identificació, la cara de Jesús es converteix en la imatge dels mateixos espectadors.

La visió de Déu és, segons Castellucci, una mena de llum que il·lumina un seguit d'accions humanes que poden ser bones, dolentes, repulsives o innocents. Considera inevitable que es jutgi la seva obra des de la religió, malgrat no tenir intencions místiques ni teològiques. «La relació entre la imatge de la cara de Crist i la merda és perillosa. I apareix tant la blasfèmia com l'oració, treballo amb totes dues».

Notícies relacionades

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Antonio Orozco: "Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible"

Per al creador i també per als dos actors principals, Gianni Plazzi (el pare) i Sergio Scarlatella (el fill), la gran dificultat del muntatge era no caure en el ridícul i fer realistes les escenes escatològiques. «Qualsevol obra d'art ha d'exposar-se al ridícul», addueix el director. El sorprèn, això sí, que en la seva proposta el públic rigui quan la situació és més trista i no ho faci quan és més clown.

Particularment dolorós li resulta el muntatge al veterà Plazzi, que va patir una situació semblant en la vida real. «Ha sigut un viatge molt difícil, molt dur, perquè jo més que representar una obra, revisc una relació similar. Em va passar amb la meva dona».