El final d'una utopia

Pertanyem a la primera generació que va veure desaparèixer les cartes. Tot i que encara és possible escriure-les, es tracta d'una manera arcaica.John Bergerva trobar a la seva novel·laD'A a Xuna raó contemporània per establir una relació epistolar: el seu protagonista està pres i només així es pot comunicar amb la seva parella; algú captiu en l'espai recorre a un gènere que depèn del temps.

D'acord ambPaul Virilio, la modernitat es va obsessionar per controlar l'espai en la mateixa mesura que la postmodernitat s'obsessiona per controlar el temps.Goetheva anticipar aquest desenvolupament al descriure la naixent societat burgesa com un compendi d'«abundància i velocitat».

La fletxa del temps s'ha accelerat. La paradoxa de tanta pressa és que la comunicació contemporània no és un relat que s'escrigui en un decurs temporal: internet representa, sobretot, un lloc. El que s'hi troba procedeix de diverses temporalitats.

Al ser instantani, el correu electrònic se situa en un present etern. Més enllà de les fallades dels servidors o els atzarosos filtres de l'spam, la comunicació digital no admet pauses ni depèn de les postposicions; no busca establir un ritme amb un abans i un després. Tot el que s'hi troba és instantani, encara que es tracti de cites clàssiques.

L'escriptorAgustín Fernández Malloha observat que fora de la xarxa, expliquem una història; dintre, la construïm. A diferència dels diaris i les correspondències, els blocs i el correu electrònic no són discursos cronològics, sinó acumulacions en l'espai. Òbviament, no hi ha relat sense temps; en conseqüència,Agustín Fernández Malloproposa la categoria de «temps topològic» per referir-se al transcórrer sobredeterminat per l'espai.

Notícies relacionades

Febre alta amb Bieber

Del pòster del dormitori al salvapantalles

L'any 1924, en la seva comèdiaEasy virtue, el dramaturgNoel Cowarddistingeix un matrimoni per conveniència d'una relació amb «amor i cartes». Una passió sense correu, és a dir, sense pauses, esperances i angoixes no tenia cap mena d'interès.

Escriure cartes és un exercici de substitució: dues persones es troben al paper. Només la separació radical dels corresponsals permet que una carta sigui una restitució de l'absent. Una vegada perduda aquesta utopia, fem un cop d'ull a la pantalla a la recerca de la il·lusió que vindrà.