Mägo de Oz: "No som Dan Brown, sinó una banda de rock macarra de Madrid"

-¿Què els va fer pensar que la història que volien explicar donava per a tres discos?

-Més aviat va ser al revés: vam voler fer tres discos i estirar la història tant com poguéssim. Fa anys ens vam marcar la meta que tots els nostres discos fossin conceptuals, i ens va semblar atractiu tenir els fans pendents del nus i el desenllaç. A finals de novembre sortirà Gaia. La trilogía, amb els tres volums i vuit cançons inèdites. Com si fos El muntatge del director.

-Després d'això, qualsevol disc normal semblarà poca cosa.

-Potser ara farem un disc a l'ús per despistar la gent i mantenir la tensió creativa.

-El missatge de la trilogia Gaia és més aviat trist: la Terra es rebel·la davant els abusos humans i, al final, tot explota.

-Sempre deixem finestres obertes, però no és un disc gaire optimista. Nos­altres som els culpables dels problemes de la Terra i, a la vegada, tenim la solució a les mans. Com a llicència literària, vaig agafar la idea que nos­altres som els habitants reals de l'Atlàntida, i aquest planeta estarà cobert per les aigües d'aquí una miqueta.

-Mägo de Oz, ¿s'ha convertit en un equivalent musical dels best-sellers de literatura històrica?

-Ens agrada la literatura, però a vegades això és perillós perquè oculta el més important, que és la música. Nos­altres som un grup de rock dur amb influències celtes, i tota la resta són regals que fem a la gent. A vegades som presoners del sarau que armem: fa una estona que ha començat l'entrevista i encara no hem parlat de música. Jo no sóc Dan Brown ni ho vull ser. Som una banda de rock macarra de Madrid.

-Però no canten coses com Breaking the law, de Judas Priest, sinó que llancen missatges humanistes.

-Sí, però també deixem anar coses com Polla dura no cree en Dios, una frase de Quevedo, un dels primers macarres que hi va haver a l'Estat espanyol. Som irreverents: en una cançó dic que «l'única església que il·lumina és la que crema». El meu odi a l'Església és visceral.

-No és la millor targeta de presentació per triomfar a Llatinoamèrica, però ho han aconseguit.

-Però de problemes també n'hem tingut a Espanya, un país de beats. Hem estat vetats a la Cope i a Cadena 100. El temps em dóna la raó amb tots aquests bisbes pederastes, Ses Excremències. Jo he viscut la mort de tres dictadors: Franco, Pinochet i Joan Pau II.

-Però de l'Església un se'n pot anar si vol.

-A Llatinoamèrica, els espanyols hi vam arribar a punta de llança amb un crucifix i els vam fer oblidar les seves creences. Joan Pau II era un dictador de l'ànima: preferia que la gent morís de sida abans que utilitzessin condons, quan després ha resultat que els seus bisbes violen nens amb aquells condons.

-A Gaia III, el seu rock dur cèltic inclou arranjaments orquestrals i electrònics. ¿Cap on van?

-Hem intentat no fer-nos grans. Odio la gent que diu «jo no escolto música d'ara, em vaig quedar en els 80». El meu deure és saber què fan Muse i qui és el productor de Lady Gaga. Volem demostrar que no som uns vells de quaranta anys que fem música tipus Barón Rojo o Obús. No ens fan por les programacions; estem vius i creixem. Som odiats i estimats. Una mica com Queen, que sempre feien el que volien.

-¿Els 80 van ser l'edat d'or del metal?

-Sí, però el heavy metal és com el teatre: sempre està en crisi però subsisteix. Per mi és ara quan té més riquesa; Muse ha donat moltíssim al rock dur, i grups com Rammstein i Marilyn Manson surten del model d'Iron Maiden.

-Aquest patró de cançó ràpida amb melodia nítida beu directament de Rainbow.

-Sí, Rainbow és el punt en què tots els membres del grup coincidim. Sobretot l'època de Joe Lynn Turner, molt melòdica. Dio em sembla un grandíssim cantant, però en canvi el considero un compositor dolentíssim. Una cançó t'ha de deixar una melodia per cantar a la dutxa. Això la gent diu que és fàcil i comercial, amb un sentit pejoratiu, però jo que sigui comercial no només ho accepto, sinó que fins i tot m'agrada.

-¿Hi ha una conspiració de la premsa contra el heavy metal?

-Altres grups surten més en els diaris tot i que venen molt menys que nos­altres: els Sueños de Morfeo, Chenoas, etcètera. El heavy metal, igual que el hip-hop, surt poc: som més incòmodes. A Espanya, la música heavy només se sent en els anuncis de motos o de fórmula 1.

-Però Mägo de Oz sona a les radiofórmules.

-Nosaltres flirtegem amb els mitjans generalistes. Hem estat a Tele 5, a Los 40... A diferència d'altres grups, ens agrada que se'ns tingui en compte. Ens critiquen per ser uns venuts, però som músics i volem ensenyar la nostra feina. Hem venut més d'un milió de discos, i això és perquè arribem a molta gent.

Notícies relacionades

10 pel·lícules d’estrena en plataformes que no et pots perdre al maig

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

-¿Hi haurà vaixells pirates o catedrals gòtiques en el xou de demà?

-No, aquesta és la gira de la crisi: música sense telons, ni artificis, presentant Gaia III i singles com Fiesta pagana, que no pot faltar. Són dues hores i quart d'actuació, o potser una mica més.