'Resident evil. Ultratumba', virus desganats

Ja n'hi ha quatre, l'última evidentment en 3D. Potser la primera Resident evil estava bé, tenia atmosfera i barrejava amb equitat les seqüències d'acció amb els moments de terror viscós, però la segona entrega va repetir la fórmula sense aportar-hi cap novetat, la tercera va transitar els paratges de la sèrie B amb menys ambició i aquesta quarta, apuntalada en una tridimensionalitat opaca -¿el 3D pot no tenir verdader relleu?- funciona per simple i plana acumulació d'efectes a l'estil Matrix, legions de zombis, estètica fidel al videojoc original i una nul·la capacitat per crear el mínim que es pot demanar a un producte d'aquestes característiques, atmosfera i tensió.

Notícies relacionades

Juan Diego Botto: «Les mares sí que són 'superman'»

'Todo lo que tú quieras' dissecciona la paternitat

La pel·lícula realitzada per Paul W.S. Anderson, que també va firmar la primera entrega, triga molt a entrar en matèria. Després es redueix a dos setges en escenaris tancats, un gran edifici assetjat pels no morts i un vaixell de mercaderies on opera el dolent cibernètic de la funció.

El personatge encarnat per Milla Jovovich segueix amb la seva croada personal contra la nefasta corporació Umbrella, salvant humans del virus que afecta tota la Terra. L'escenografia és pobre i els efectes especials estan, excepte algun bon detall, per sota d'aquest tipus de pel·lícules. Les tipologies brillen per la seva absència i el grup queda constituït com sempre per l'heroïna, un parell de blancs, un negre, un asiàtic i un hispà que encarna, ai, Sergio Pérez-Mencheta. Hi ha molta cara televisiva (la d'Ali Larter, d'Herois, que ja apareixia en la tercera entrega, i la de Wentworth Miller, carismàtic protagonista de Prison break que aquí també apareix a la presó) i una sensació de desgana total.