Juan Diego Botto: «Les mares sí que són 'superman'»

-Defineixi família, per favor.

-És un concepte difícil perquè està en canvi continu. Tots els models són vàlids. Hi ha famílies compostes per una mare. D'altres són un pare i uns avis. D'altres tenen dues mares. D'altres, dos pares. Negar que això és una família és negar la realitat. L'únic important és l'amor.

-El seu personatge, Leo, es vesteix de dona i es pinta els llavis perquè la seva filla no trobi a faltar tant la seva mare morta. Podria ser grotesc, però el resultat és equilibrat.

-Que Leo no perdés la dignitat era la meva obsessió. Va ser tot un repte, sempre havíem de prendre decisions arriscades. Ell no es disfressa perquè li agradi ser una dona, sinó perquè la seva filla vol recordar la mare. Es pinta els llavis i es posa una brusa. Teníem clar que o estava bé o quèiem en el ridícul.

-Achero Mañas, el director, assegura que no és una pel·lícula autobiogràfica, si bé ell és pare i reconeix que hi ha coses seves en el guió. Vostè també té una filla. ¿Aquesta experiència queda plasmada en Leo?

-No pot ser d'una altra manera. M'imagino que no sent pare es pot fer aquest paper perquè som actors i un no necessita assassinar per ser un assassí a la pantalla. De totes maneres, el fet de ser pare recent m'ha servit per entendre moltes més coses. M'ha donat una tendresa i una sensibilitat especial. Només d'imaginar-me que li pot passar alguna cosa dolenta al teu fill et provoca un dolor que t'esquinça.

-Mañas també assegura que és normal que els fills demanin als seus pares que es disfressin de mare o de pare. ¿Vostè ha fet de mare fora de la pantalla?

-La meva filla té 16 mesos i, de moment, només demana aigua i una mica de menjar (riu). No sé si el fet que un nen demani això és normal o no. El que crec, i la pel·lícula ho diu així, és que assignar rols al sexe és una cosa que no serveix per a res. La capacitat de lideratge, tradicionalment masculina, és un tret que sense cap mena de dubte pot assumir una dona. I la tendresa, tradicionalment femenina, és una capacitat que pot assumir un home. Una dona pot dirigir una empresa i un home pot cuidar un nen.

-Hi ha excepcions, però el món actual diu el contrari. La dona s'ha incorporat al món laboral, però l'home no ho s'ha incorporat en la mateixa mesura al món domèstic.

-El masclisme està arrelat en la nostra societat. Hi ha canvis, sí, però la realitat que viu el meu personatge és netament femenina, cuidar els fills. Les mares sí que són superman. Deixen el nen a la guarderia, treballen, el van a buscar, fan la casa... S'ha produït un canvi i les dones ara treballen fora de casa. Se suposa que són més lliures, però la realitat és que feien el que fan ara i, a més, treballen fora de casa. És insostenible. No pot ser que alliberar-te sigui això.

-Les empreses no hi ajuden.

-És molt complex que una dona amb fills pugi de categoria a la feina. Perquè els caps et demanen una capacitat de sacrifici i assumeixen que elles no la tindran. I realment és que no la poden tenir. Els caps acostumen a ser homes i confien en altres homes, que són els que hi posaran més hores. Hores que ningú paga, per cert.

-Les jornades interminables tampoc ajuden a conciliar vida i feina.

-¿Fan falta dues hores per dinar? ¿No podríem dinar en mitja hora i sortir abans de treballar?

-Todo lo que tú quieras. ¿A un fill se li ha de donar tot el que vulgui?

-No. Però, aquesta és la qüestió, ¿on és el límit?, ¿què faries per no veure'l patir? El gran temor que tenim els pares és que sempre ens preguntem si ho fem bé.

Notícies relacionades

'Todo lo que tú quieras' dissecciona la paternitat

'Todo lo que tú quieras', valent i arriscat pare coratge

-Escolti, el seu paper té aroma de premi Goya.

-Gràcies, però ja ho veurem.