'Todo lo que tú quieras' dissecciona la paternitat

Les novetats cinematogràfiques incorporades aquesta setmana a la cartellera funcionen de manera inconscient com una galeria incompleta de tipologies de dona. A partir d'això, com veiem a continuació, podem esbossar un retrat polièdric del sexe femení.

El primer: la mare absent. Vuit anys després, Achero Mañas torna a posar-se darrere de la càmera per situar els seus dos temes predilectes -la infantesa, present en els seus curts (Paraísos artificiales, Metro i Cazadores) i en el seu primer llarg (El Bola, 2000) i els límits entre representació i realitat, que tractava a Noviembre (2002)- dintre d'una família tradicional trencada per la desaparició de la mare. L'única filla, de tan sols 4 anys, no podrà superar la pèrdua i, per consolar-la, el pare assumirà el paper de la seva dona fins a extrems més aviat malsans. A partir d'aquest plantejament una mica extravagant, Todo lo que tú quieras parla dels rols de pares i mares en la família actual, la intolerància que segueix provocant l'homosexualitat i la situació d'alguns pares divorciats incapaços de passar la pensió a les seves dones.

El segon tipus de dona és la nòvia (gairebé) ideal. A Salvando las distancias, Drew Barrymore hi interpreta una cosa així com la fantasia de tot nen gran sobre el que hauria de ser una cita: una dona amb qui parlar de cinema d'acció, jugar amb la consola i posar-te fins al capdamunt de chupitos de Jägermeister. L' únic problema és que viu en una altra ciutat. Mentre repassa totes les dificultats que comporta una relació a distància, la directora Nanette Burstein mostra un compromís amb el realisme molt més gran del que és habitual en la comèdia romàntica hollywoodiana. Això, essencialment, significa que aquí els amants no sopen a la Torrre Eiffel sinó en pizzeries italianes barates.

REBEL AMB RITME / El tercer tipus femení, segons les estrenes d'avui, és la rebel amb sentit del ritme: podríem estar parlant de Floria Sigismondi, fotògrafa i directora de videoclips per a White Stripes i Marilyn Manson. No obstant, en realitat parlem de les components de The Runaways, el grup musical femení que la canadenca recorda en el seu homònim debut com a directora. Format el 1975 pel cercatalents Kim Fowley, les Runaways es van situar en algun lloc entre el glam rock de David Bowie i les bandes punk que van emergir a partir del 1977. Van tenir un èxit relatiu amb temes com Cherry Bomb i, com de costum, la cosa va acabar com el rosari de l'aurora. Algunes de les seves integrants van emprendre carreres en solitari, cap amb tant d'èxit com Joan Jett, productora del film. La pregunta és: ¿què tenia el grup d'especial que justifiqui l'existència de The Runaways? Francament, no eren gaire bones.

Notícies relacionades

Juan Diego Botto: «Les mares sí que són 'superman'»

'Todo lo que tú quieras', valent i arriscat pare coratge

L'heroïna total és el quart tipus. D'aquest perfil o un de semblant s'incorporen a la cartellera dues dones. En primer lloc, Adèle Blanc-Sec, una reportera de la Belle Époque tallada amb el mateix patró que Indiana Jones que sent debilitat per l'ocultisme i que no deixa escapar mai l'ocasió de denunciar la corrupció i la incompetència. Adele y el misterio de la momia, adaptació del tebeo Las aventuras de Adèle Blanc, del mestre Jacques Tardi, ha estat dirigida pel padrí del cinema d'acció francès, Luc Besson.

¿Què es pot dir d'Alice, l'altra superdona de les nostres pantalles, que encara no se sàpiga? Després de tot, Resident evil: Ultratumba és la quarta entrega de la saga d'adaptacions del videojoc creat per Capcom el 1996, i la seva protagonista es dedica a repartir cops de puny i a fer tot el possible per evitar que els zombis s'apoderin del món. Ha estat rodada íntegrament en 3D. Vostè gairebé podrà sentir a la cara les puntades de peu de Milla Jovovich.