El 'destape' també va ser gai

El primer que crida l'atenció d'un llibre comPlaceres ocultos(Notorius), un assaig sobre la representació de gais i lesbianes en el cinema espanyol de la transició, és l'atreviment de les seves imatges, en un moment en què es desconeixia què dimonis era això de la correcció política. Ridícules algunes, cultivadores del morbo, homofòbiques i conservadores en bona mesura, aquelles pel·lícules van tenir almenys la virtut de treure a la llum un col·lectiu perseguit que fins aleshores no havia tingut ni la més mínima visibilitat a Espanya, fora de la imatge risible del marieta en la carpetovetònica comèdia a l'espanyola.

Alejandro Melero Salvador, autor del treball i professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat Carles III de Madrid, va néixer el 1979, precisament l'any que es va derogar la llei de perillositat social per als homosexuals. «Jo sóc de la generació que ja disfruta de la llibertat, però la millor manera de preservar aquest dret és conèixer aquell passat que se'ns ha negat per no repetir errors», valora. El llibre neix de la tesi que l'autor va escriure per a la universitat de Londres i que té com a modelEl celuloide oculto, un llibre i posteriorment un documental fonamentals per a la història de la cultura homosexual.

La mort de Franco va propiciar una intensa sensació de llibertat en la societat espanyola de la qual també es va beneficiar el cinema. «La moda era parlar i mostrar tot el que s'havia negat fins aleshores. Es van dir moltes coses i molt alt, i sovint amb veus massa estridents però gais i lesbianes van aprofitar aquella oportunitat per deixar-se sentir», apunta l'autor.

PARADOXA ALLIBERADORA / En el fons, segons Melero, el fenomen va tenir una conseqüència alliberadora de la qual paradoxalment també van ser responsables involuntaris autors com Jesús Franco o Ignacio F. Iquino, que tenien una intenció gens oculta d'utilitzar la figura de la lesbiana per excitar els homes heterosexuals. Elles, habitualment perverses, en feien de les seves en pel·lícules comMujeres en el campo de concentración del amor oSadomanía, subtituladaEl campo del amor de los excesos diabólicos. A més, segons explica Melero, «moltes lesbianes i gais també disfrutaven veient aquelles imatges», encara que eren conscients del seu caràcter gairebé caricaturesc. Només cal recordar la impagable publicitat i tema deFraude matrimonial d'Iquino : «L'homosexualitat el va portar a l'assassinat».

En l'explosió de veus de finals dels 70 hi havia espai per a les pel·lícules de Mariano Ozores que van explotar a plaer l'humor de marietes estilNo desearás al vecino del quinto amb una llarga i acceptada tradició en la comèdia a l'espanyola, i també per a propostes més adultes com les que firmava Eloy de la Iglesia, el primer gai activista del cinema espanyol, secundat pel seu guionista Gonzalo Goicoechea. «Si hagués de mencionar una pel·lícula emblemàtica d'aquella apertura seriaLos placeres ocultos, la història d'un homosexual enamorat d'un heterosexual i de com finalment tots dos aprenien a acceptar-se l'un a l'altre. És significatiu que fos l'última pel·lícula que el franquisme va censurar totalment», diu Melero.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Al costat d'aquests extrems, l'assaig no s'estalvia crítiques a una altra cara del fenomen.Ensalada Baudelaire, una incursió en la direcció del fotògraf Leopoldo Pomés, carregada de misogínia gai, conté «una estètica que envelleix a la mateixa velocitat que el contingut ideològic que la pel·lícula».

La raó de l'extrem atreviment d'aquests films s'ha de buscar, segons Melero, en el buit legal que es va crear a la mort de Franco. «Trenta anys més tard aquell cinema encara és capaç d'oferir noves lectures. A més, és sorprenent que el que era escandalós en aquella època segueix sent-ho ara».