Els Rolling Stones rellancen el doble i llegendari 'Exile on Main Street'

ahir es va reeditar mundialmentExilie on Main Streeti avui es presenta al Festival de Cannes el documental que relata el seu complex procés de gestació:Stones in exile. Publicat originalment el maig del 1972, succeïa els imponentsLet it bleed(1969) iSticky fingers(1971) amb doble ració de minutatge però a penes dossinglesradiables. Al seu dia va ser criticat per la seva dispersió i deixadesa, però el temps ha jugat tan a favor seu que el 2003 la revistaRolling Stoneel va considerar el setè millor disc de la història. És alguna cosa més: la quinta essència delrolling stones way of life, el retrat definitiu del rock i les seves circumstàncies.

Les circumstàncies d’Exile on Main Streetvan ser les següents: després de convertir-se en la banda més popular i perillosa del planeta, les autoritats angleses anaven per ells. «Tot el pes de l’imperi britànic va caure sobre nosaltres. Van pensar que ens enxamparien amb les drogues i les pastilles, però no va funcionar, així que ens van collar pel costat financer», recordava Keith Richards 30 anys després. Hisenda els va crucificar i per esquivar la pressió fiscal no se’ls va acudir cap altra solució que exiliar-se. Richards va llogar una mansió a prop de Cannes, Ville Nellcôte, i la resta de la banda es va instal·lar per la zona. La seva nova llar seria la Costa Blava.

Nellcôte havia estat un quarter general dels nazis, però amb Richards i Anita Pallenberg com a nous inquilins la disciplina va canviar. Keith hi va convidar tots els seus amics. John Lennon i Yoko Ono van passar-hi uns dies. Gram Parsons s’hi va quedar setmanes. Algun dia eren 45 a dinar. És clar que hi havia servei de cuina. Algun cuiner estava pluriempleat com a camell. Les festes s’allargaven dies. Mick i Keith gairebé no trobaven temps per compondre. Calia gravar el disc d’una altra manera.

Afortunadament, la mansió tenia soterrani. I s’hi van refugiar de la seva pròpia gresca. A falta d’una idea millor, van portar un camió que faria d’estudi mòbil. El van instal·lar a la part del darrere del jardí per poder escapar-se si arribava la policia. La humitat de les parets, la falta d’horaris, la sensació de pròfugs de la llei i la falta de cançons amb què treballaven (ni Keith ni Mick van arribar amb material de primera) van dilatar tant el procés queExile on Main Streetva acabar sent un disc sobre com gravar un disc. Rockin progress. Un il·luminatmaking of. Purmojo.

¿Anècdotes? Centenars. Richards en sortiria enganxat a l’heroïna; Anita Pallenberg, embarassada, i Mick Jagger casat amb la nicaragüenca Bianca Pérez. Quan no faltava Charlie Watts, ningú sabia on era Bill Wyman. Però Keith no descansava mai. Nicky Hop-kins (piano) i Bobby Keys (saxo) van ser els que més hores van passar amb ell al soterrani. Se’ls feia tan tard que al plegar era de dia, així que agafaven la llanxa i se n’anaven a esmorzar a Itàlia. I quan Keith no muntava un sidral en un port pròxim Keys es polia els diners als casinos de Montecarlo. En una d’aquestes escapades els van robar 10 guitarres que van recuperar anys després al mercat negre.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

RETORN A LA COSTA BLAVA / Keith va dir un vegada que aquells dies es va sentir com «gravant enmig d’un bombardeig». Don Was, el productor que ha reconstruït les peces inèdites d’Exile on Main Street, diu que el 1972 el disc li semblava «una versió rock d’Apocalypsis now». El resultat d’aquelles viciades i anàrquiques sessions és segons Richards «el millor disc dels Stones». Un dilatat aquelarre de boogie, rock’n’roll, country i blues amb un espontani so final que encara sorprèn el guitarrista Mick Taylor: «Al seu dia, amb tants talls d’electricitat i anant curts de son, no ho vèiem així», reconeixeria.

A Mick Jagger sempre li ha semblat un disc «una mica sobrevalorat», però ell és l’únic que anirà avui a l’estrena europea deStones in exile, el documental que retrata aquells dies de rock’n’roll a jornada completa. Serà al Festival de cine de Cannes, casualitats de la vida, a escassos quilòmetres de Ville Nellcôte.