Joan Garriga: «El Patufet és el meu heroi: és valent i curiós»

–Abans de fundar La Troba Kung-Fu s’havia retirat de la música i cultivava un hort. ¿Va tornar al sedentarisme abans de gravar aquest disc?

–En absolut. La idea era no parar i fer un disc que documentés els nostres viatges. Compondre cançons en ruta, en diversos idiomes i amb el que trobéssim pel camí.

–Molts grups odien haver de compondre mentre estan de gira.

–Doncs a mi m’encantaria gravar constantment i estrenar cançons a cada concert. Seria més sa per al tipus de música que fem. Al final vam haver de parar per acabar bé el disc. La intenció era fer-lo en ruta, però vam fracassar. L’hem fet a l’estil rocker: tancats al local, triant els

arranjaments...

–¿Per què? Si fa una música fresca i popular, no haurien de necessitar gaire per capturar-la.

–Som molt il·lusos. De gira portem un ritme molt canyer i el dia només té 24 hores. Hem gravat cançons a qualsevol lloc amb guitarra i veu, però després som exigents i diem: podria sonar millor.

–Ideen plans ambiciosos que no sempre culminen i inventen històries per donar coherència als seus discos. ¿És quan més disfruten?

–No s’han d’elaborar projectes que no es puguin assumir perquè després et sents molt decebut, però creativament és genial. És llavors quan flipes i veus que el local d’assaig és la panxa del bou i que el verdader heroi és el Patufet.

–¿Com?

–Un dia vam veure que diverses cançons del disc feien referència inconscientment al Patufet. Quan passejàvem per Nova York ja ens havíem vist com un Patufet rumber: ple de curiositat però tan petit que ningú et veu si no cantes. És un heroi amb qui m’identifico. Quan més content he estat del que he fet és quan he adoptat la seva actitud de ser valent i tenir curiositat per conèixer món.

–Obre el disc atacant els que menyspreaven la seva rumba. ¿Per què?

–Hi ha molts prejudicis respecte de la llengua i l’estil. És cert que no tinc tradició familiar i estic menys capacitat per a estils rítmics que algú que l’hagi mamat des dels 3 anys, però no m’importa. Vull tocar rumba.

–¿Encara el preocupen aquests temes?

-- Fa poc encara he hagut de sentir que com això meu és en català, no interessa a ningú. I de vegades t’ho replanteges: ¿té sentit si vols sortir a fora? Tocant rumba en català a Nova York et sents estrany, però ets un estrany més. Ningú m’entén, però em sento a gust. Gairebé més que a Barcelona, on sempre has de justificar l’estil i l’idioma.

–La Troba Kung-Fu no només publica discos. Anima el públic a manipular la seva música, a jugar-hi.

–Està bé fer discos, però la música popular no pot estar cenyida a una forma. Volem qüestionar la forma i l’autoria de la cançó.

–¿Busca també incitar el seu públic a crear? A Clavell morenet

–La voluntat és ser un llibre obert. Tot està per fer i a mesura que ho fem, ho mostrem.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

–¿Això ho va aprendre d’altres grups?

–Recordo Mano Negra com una escola delfes-t’ho tu mateix. T’ensenyava a entrar en la professionalitat amb les poques eines que tinguessis. Això em va ajudar a trobar el camí. Fent les coses a la teva manera i amb les teves limitacions n’aprens més. A la vida hi hem vingut a aprendre.