Sonic Youth va convertir l'actuació a Razzmatazz en un cruent viatge al seu repertori dels anys 80

En el seu primer pas per una sala a Barcelona des de fa 14 anys, els clàssics de l’indie-rock Sonic Youth podrien haver lluït gloriós present, perquè el seu últim àlbum,The eternal(2009), que ja van tocar al passat Primavera Sound, és la seva millor entrega en eons, una mostra furiosa i màgica d’absoluta vitalitat. Però ells van preferir un altre programa.

El seu intens espectacle de diumenge a Razzmatazz va ser, en essència, un repàs als seus àlbums de l’últim tram dels 80, quan el bateria Steve Shelley acabava d’unir-se al grup i en la seva música confluïen el sorollartydels seus inicis –sota la influència de Rhys Chatham i Glenn Branca– amb instints més dinàmics i melòdics: els discos EVOL(1986),Sister (1987) i Daydream nation(1988) van ser els grans protagonistes de la vetllada.

Notícies relacionades

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

Rosa Clará celebra 30 anys com a referent en vestits de núvia

Servidor no va tenir la sort de veure’ls actuar a finals dels 80, però costa de creure que poguessin mostrar-se fins i tot més colèrics, efectius o emotius que diumenge. Entre tots quatre sumen 208 anys, però la seva energia és infinita. Físics, sexuals, recargolats, van atacar temes comCandle, Hey Joni,The sprawl, ‘Cross the breezeoShaking hell–Kim Gordon en manera pitonissa punk– amb el geni esmolat d’una banda al cim del seu joc. La llarga sessió d’acoblament al final d’Expressway to yr. skullva ser d’una tensió magnífica.

Als bisos, gemmes com Tom violence, Brother James, Shadow of a doubt iDeath valley ’69,aquesta sense el suport –llàstima– de Lydia Lunch. Al final, sensació d’haver estat apallissat amb electricitat i d’haver assistit a un acte especial. Brutal, horripilant i letal. Esperem que no passin 14 anys més per a la pròxima sessió de Sonic Youth a porta tancada.