Els nous àlbums de dues formacions d'èxit
Sidonie, atrapats per l'electrònica
Publica 'Sierra y Canadá', un estimulant disc amb robots de protagonistes
Música Directa: Acústic de {Sidonie} /
L'estimulant capacitat de Sidonie per reinventar-se i fins i tot descol·locar queda encara més de manifest en el seu nou i aconseguit disc de ciència-ficció Sierra y Canadá (Historia de amor asincrónica), amb dos robots com a protagonistes i en què «el tocament, el petting -riu el cantant i líder, Marc Ros-, entre l'electrònica i el pop» arriba a cotes meravelloses. El trio barceloní ja està de gira per Espanya. Però la presentació a Barcelona no serà fins al 8 de maig al Teatro Latino (l'acollidora sala petita del Teatre Principal).
Sierra y Canadá no és un disc conceptual. Però gairebé. «Hem buscat sempre una estètica que unifiqui. Aquí, a més, hi ha la història de dos personatges que es robotitzen quan es desenamoren, i hi hem colat altres temes a manera de banda sonora, com ara La noche sin final -explica Ros-. Però, per mi, discos conceptuals són els de Genesis, Pink Floyd, King Crimson...»
Tot, per un orgue Lowrey
En realitat, el big bang d'aquest compacte està en un orgue Lowrey que van comprar en un antiquari, al voltant del qual van construir el so de l'àlbum. «És com un moble vell, amb les seves tecles de nacre... A la seva època es venia com a resposta al Hammond: 'Teclat per a la llar, faci's la seva pròpia orquestra a casa...'. I que ens ha marcat el caràcter del disc», explica el vocalista. «És el fil conductor», subratlla el guitarrista, Axel Pi.
«La gravació va ser difícil. Sense assajos, per canviar la fórmula. No volíem passar pel local per no caure en els tics. Buscàvem una cosa diferent, no el segell de sempre. Comprovar què passava -afegeix Pi-. I que el baixista es posi a tocar el sintetitzador és enriquidor, motiva. Amb els anys ja dominem els instruments. Jugar és fascinant. ¡I ara estem jugant!»
En les lletres de l'àlbum hi ha estrofes doloroses, com : «Siempre hay uno que ama más que el otro/ El miedo os mantiene juntos y lo llamaís amor/ El miedo ha decidido por los dos» (Las dos Coreas). «Una gran veritat», afirma el baixista Jesús Senra. «Una cançó que deixa mal cos -rebla Ros-. Aquesta lletra me la va inspirar l'escriptor hongarès Sandor Marai, que a La dona justa deia precisament això: un dels dos estima més. I això em va portar a fer una reflexió sobre l'amor i el desamor, que és devastador. ¡Però és que l'amor és desvastador!».
I una altra lletra que crida l'atenció és Yo soy la crema, sobre un personatge gens humil, «que existeix i corre per barris com els de Gràcia de Barcelona i Malasaña de Madrid», assegura Ros. «I és extrapolable -afegeix Pi- a un artista incapaç de ser autocrític i que s'ha perdut en la seva idolatria».