Vetusta Morla s'indigna

Vetusta Morla poden presumir de tenir un públic incondicional, i malgrat que encara no se l'han clavat  comercialment amb cap gir lleu, admeten un cert nerviosisme ara mateix, quan el seu nou disc només fa unes hores que ha sortit. «La vigília de sortir el disc semblava la nit de Reis, quan estàs nerviós per saber què et portaran l'endemà. Et lleves  corrents per veure què t'han deixat», explica a aquest diari Álvaro B. Baglietto (baixista) mitjançant conversa telefònica.

El que els ha portat per ara La deriva -que és com es diu el seu tercer disc- és, per exemple, al número u a la llista d'iTunes. També la crítica s'ha mostrat en general molt favorable, i han destacat la urgència del seu so i una actitud política que ha passat de la insinuació metafòrica a l'atac gairebé frontal. El pop epicopoètic de la banda de Tres Cantos (Madrid) ha guanyat en claredat a tots els nivells.

«Música i lletra van unides», explica Álvaro. «La idea musical és la idea lírica». Forma i fons són, o haurien de ser, indivisibles. I així és com concep el seu projecte el grup que completen Juan Pedro Martín Pu-cho (veu), David García El'Indio (bateria), Jorge González (percussió), Guillermo Galván (guitarra) i Juanma Latorre (guitarra i teclat), de nom que fa referència a la famosa tortuga de La història interminable de Michael Ende. Però Vetusta no parlen tant de fantasia com de realitat.

«Ens ha tocat viure el 15-M, els moviments d'indignats… En aquests últims mesos només hem rebut inputs constants d'enganys, desnonaments, males notícies. És inevitable estar enfadat. El disc ha sortit així d'urgent i esquerp pel que ens ha tocat viure, no només d'un en un sinó també com a societat. Per això té menys floritures que els anteriors», és a dir, Un día en el mundo (2008) i Mapas (2011); l'any passat van compondre també la banda sonora del videojoc Los ríos de Alice.

EL BOCA-ORELLA / En qualsevol cas, la indignació de Vetusta Morla mira de ser un pretext més que no pas  un carreró sense sortida. Vol incitar al canvi. «El nostre és un enuig amb arestes», diu Álvaro. «Hem volgut subratllar que existeix l'esperança. Rere la indignació hi ha d'haver alguna cosa constructiva». Hi ha ràbia en una cançó com Golpe maestro: «Fue un atraco perfecto, excepto por esto: nos queda garganta, puño y pies». Però les lletres de l'àlbum aposten també pel raig de llum, a vegades a través d'aquesta forma poètica que «és el segell Vetusta Morla».

Vetusta Morla van néixer a finals dels 90, però no va ser fins gairebé a finals de la dècada següent que va editar el seu primer àlbum oficial, Un día en el mundo. El boca-orella va fer la seva feina i van arribar a vendre més de 40.000 còpies d'aquell disc sota la clara influència de Radiohead. El públic va semblar que congeniava amb la visió pop de Vetusta, que deixava de banda les mitges tintes per apostar per l'èpica i una gens  dissimulada ambició literària.

Mapas (2011) es va vendre una mica menys (més de 20.000 còpies), no sabem si pel seu caire més experimental -a tots els nivells: so, instrumentació, lletres- o perquè, simplement, cada vegada es venen menys discos. Van seguir esgotant concerts i el Dia de la Música del 2011 van congregar més de 15.000 persones al Matadero de Madrid, on Pucho va reivindicar un encara fresc moviment 15-M. Molts dels directes de la gira que comencen el 24 d'abril a Múrcia ja estan esgotats, com els dos de Barcelona (9 i 10 de maig a la sala Razzmatazz). Aquí també se'ls podrà veure, no obstant, en la pròxima edició del festival Cruïlla, al juliol al Parc del Fòrum.

Notícies relacionades

Sidonie, atrapats per l'electrònica

¿Val la pena?

El secret del seu èxit potser radica en el fet que, en temps com els que ens ha tocat viure, al públic li va bé l'empenta extra d'unes cançons així d'impetuoses, gairebé heroiques. Són una ajuda contra el desànim. «Suposo que una mica d'això hi ha», diu Baglietti. «L'art no deixa de ser un reflex del dia a dia… Al llarg de la història ha acompanyat els esdeveniments socials i polítics».

Com a grup singular que és, sobretot per la veu de Pucho i les lletres, Vetusta també compta amb la seva quota de detractors, que no és precisament petita. Ells diuen que no pensen en les crítiques, bones o dolentes. «Ja ho vam aprendre amb el primer disc. No se'ls ha de fer cas perquè et poden bloquejar. Les dolentes poden ser salvatges. I les bones, massa celestials».