Marujita es fa gran

El nom de la banda, amb tants prejudicis com hi ha, despista. Però Marujita és un grup de Barcelona (excepte la cantant) que ha evolucionat cap a un pop i folk nord-americà amb fluid elèctric, sense perdre frescor i espontaneïtat. La vocalista, María Benítez, és la culpable que es bategessin així. I que la formació decidís professionalitzar-se després del seu fitxatge, després de l'experiència de tocar en bars i petits locals. Ella va ser la primera que es va presentar al càsting, i ja no en van provar cap més. I amb aquest epígraf van debutar amb un disc homònim el 2009, amb un petit segell. Ara, Marujita està recolzat per una multinacional i aquesta nit presentarà a la sala Music HallIr y venir,convidats pel Festival de Guitarra de Barcelona.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

«Aquest àlbum és una mica diferent del primer -admet el guitarrista i compositor Josep Vilagut-. Seguim amb la mateixa formació [són vuit integrants], però estem en un moment de canvi, d'evolució. Sonem més pop i més folk, i estem molt contents amb el treball. L'anterior va ser com un recopilatori del bombardeig d'idees, de colors i d'emocions dels músics que passaven per l'estudi. I en aquest segon hem buscat una coherència, un so uniforme». Benítez assenteix. «És un resultat molt natural, si tenim en compte el procés de creació de les cançons. En el primer àlbum érem molts donant idees, i en aquest estàvem sols el Josep i jo: guitarra i veu. M'aixecava i escrivia tot el que em venia al cap, i després tots dos junts donàvem forma a les cançons», relata.

EL RUGIT D'UN ANUNCI / Ja queda enrere aquella inclinació pel flamenc que en realitat va ser el nexe d'unió d'ells dos. Benítez fins i tot ballava flamenc al seu Cadis natal. I Vilagut es va apassionar pel gènere curiosament a Londres, on es va instal·lar tot un any per aprendre música. Però si hi va haver un punt d'inflexió en el conjunt va ser el 2010, amb una versió del clàssic olímpicAmics per sempreque la marca Seat va escollir com a banda sonora publicitària. «Hi havia molta gent que es preguntava qui hi havia darrere d'aquestjingle», recorda el guitarrista, que compagina els bolos amb el seu propi estudi de gravació i amb les seves composicions publicitàries. Va ser un punt i a part que els va impulsar a buscar «un canvi de registre», segons afegeix Vilagut, però tenint molt clar «qui havia de ser el productor que estaria darrere d'aquella progressió: havia de ser Ricky Falker». Un artista que és crucial en l'escena indie barcelonina, i component també del grup Standstill.