Pi de la Serra reactiva el seu cançoner a l'Auditori

Aquest veterà de la cançó, del blues i de l'inconformisme -«em van parir així i no canviaré», diu- segueix treballant mentre prepara els fastos del seu 70è aniversari.QuicoLaboraés l'explícit títol d'un disc per al qual ha reclutat dos grans del blues català: Amadeu Casas i Joan Pau Cumellas. I així, en format de trio, Quico Pi de la Serra reactivarà avui el seu cançoner a l'Auditori, convidat pel Festival Barnasants.

«Aquest àlbum és una excusa per tornar a cantar peces comPassejant per Barcelona,La cultura...», diu el músic. «Cançons que tenia moltes ganes de recuperar i que no em cabien al repertori. També n'hi ha d'instrumentals, tot amb una pàtina de blues, i una d'inèdita,Cançó conjuntural, que vaig compondre fa mesos i que vam estrenar a la plaça de Catalunya amb els indignats. En aquest tema dono el meu punt de vista de tot el que està passant ara». «Jo vaig perdut com tots,/ però tinc clar/ que la lluita és la vida i viceversa/ i ho predico i aprofito per cantar/ que de tant estirar, la corda està massa tensa», diu una de les estrofes.

El compacte també inclou oportunes actualitzacions, com la variació referida al jutge Baltasar Garzón en la lletra d'un dels nombrosos temes que li van prohibir durant el franquisme:Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.Pi de la Serra assegura aquí, sense embuts, que «el tribunal, anomenat suprem, està en mans de falangistes». I arran de les resolucions dels judicis als quals ha estat sotmès el jutge, explica: «Jo opino com Serrat i li enviaria flors a Garzón. A part de tota la maldat que el pobre ha rebut, estaria bé que la gent s'adonés, cosa que dubto, de què és l'Estat espanyol respecte als altres països anomenats democràtics. De com és el Tribunal Suprem, que se suposa que és l'organisme màxim on es regulen els drets de les persones i tal i qual... Que resulta que aquest país encara no ha resolt la passada dictadura, encara molt recent», es lamenta l'artista, sempre compromès.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

AMICS IL·LUSTRES / El músic barceloní avança que ja prepara altres discos per seguir repescant més peces arraconades. I admet que entre les seves partitures hi ha de tot: «Animalades, cançons tendres, altres de surrealistes... Reivindico molt el surrealisme, perquè si Jacques Brel ja va escriure aquesta preciositat deNe me quitte pas, doncs és clar, resulta que aquest fill de puta ens ha matat: una cosa així no es pot repetir».

Entre els fans d'aquest pioner de la cançó hi ha il·lustres com Paolo Conte, que sempre el reivindica en les entrevistes. I Joaquín Sabina, que per cert va debutar en català amb una cançó seva,Passejant per Barcelona, abans que Serrat li fes a mida la recentDolent de mena. «Som tots molt amics; és una qüestió generacional; som de la mateixa màfia; ens hem conegut i estimat».