Quartararo: «No soc l''anti-Márquez', ni ho vull ser»

Té tantes coses de Marc Márquez, tantes, però detesta que l’anomenin l’‘anti-Márquez’. Fabio Quartararo (Niça, 20 d’abril de 1999), el noi que, amb 20 anys (¡compte! que amb aquesta edat Márquez ja tenia els tres títols mundials), s’ha convertit en el ‘rookie’ de l’any de MotoGP, és tot somriure i simpatia.

Sisplau, expliqui’m com va començar aquesta bogeria. Jo era un nen que anava amb patinet. Anava amb patinet molt de pressa. Massa de pressa. El meu pare, Étienne, era pilot i el meu oncle Alain li va dir un dia: «Étienne, crec que li hauries de comprar una ‘moteta’ al nen». I em van comprar una Yamaha PW50. Fins ara.

I aquí va néixer aquest ‘Diable’ tan veloç. Això de ‘Diable’ és encara més simple. Quan tenia 8 anys, el meu pare em va comprar un casc en una botiga i, al clatell, portava dibuixat un diable i, sí, el nom ‘Diable’. I aquí es va quedar.

Temps deliciosos, ja veig. No cregui. Temps duríssims. El meu pare treballava de sol a sol, igual que Martine, la meva mare. Per a mi van ser uns temps meravellosos, ja que disfrutava corrent, però ells no dormien, es desvivien per mi, sobretot el meu pare, que es passava el cap de setmana conduint per portar-me als circuits i ajudar-me en el meu aprenentatge. Si d’alguna cosa em sento feliç, a més d’orgullós, és que, per fi, puc començar a tornar-los alguna cosa del que em van donar. Mentre jo visqui, no els faltarà res. O això espero.

Aquestes són vivències que mai s’obliden, que endureixen, ¿oi? Li diré que fins ara, aquests records em venen al cap de tant en tant. Aquest any, no; aquest any han aparegut contínuament. Potser perquè estic complint el somni de qualsevol noi que vol convertir el seu esport en la seva feina. Després de cada ‘pole’, després de cada podi, he volgut recordar on era fa 10 anys, quan dormia al seient del darrere del cotxe del pare.

És una manera de mantenir els peus enganxats a terra. No soc aquí perquè provingui d’una família adinerada, rica. Soc aquí perquè valc i perquè els meus pares, Étienne i Martine, ho van sacrificar tot per mi, sense tenir un dia de festa, sense fer vacances, sense poder donar-se cap caprici, mai. Les penúries de tots els meus, ara feliços, em van endurir, em van fer créixer sabent el que costa tot plegat i això, ara, quan les coses em comencen a sortir com ells van somiar, m’enorgulleix.

¿Com era el pare aleshores? Com ara, un ésser encantador que es desvivia per mi però, això sí, sense pressionar-me. Mai em va pressionar. Ell ha sigut qui m’ha portat fins aquí, amb bondat i tacte, motivant-me moltíssim, creient en mi més que ningú.

Acabo de llegir una entrevista seva del 2014, en què explicava que el que més desitjava era que el seu divertiment es convertís en la seva professió i fins i tot deia que la seva noia era la seva moto. Tot això continua sent cert. La meva noia és la meva actual Yamaha, sempre ho ha sigut. L’has d’estimar com si fos una noia, l’has de mimar, hi has de confiar, ella et farà feliç i fins i tot pot ser que et permeti guanyar. I, respecte al meu ‘hobby’, he de reconèixer que ho he aconseguit: la meva diversió s’ha convertit en la meva professió tot i que cap pilot considera que això sigui una feina. Crec. La feina és el que faig fora, a casa, al gimnàs, a les pistes d’entrenament. Allà sí que em pico, bé, suposo que com els altres, ja que cal estar físicament com un toro per portar aquestes bèsties. I sí, quan pujo a la moto, em diverteixo un munt.

Això d’anar a 350 quilòmetres per hora ha de molar. Doncs li diré que, segons el meu parer, la velocitat no és el més impressionant de la MotoGP. A mi em va impressionar, m’impressiona, moooolt més com frena, que és una barbaritat, com et pots plegar i, sobretot, cooooom accelera: passar de 50 a 250 en res, amb una esbufegada, no puc dir que amb segons, és una animalada, pura adrenalina. És tot tan bèstia, que si li treus l’‘anti-wheelie’ (sistema que impedeix que la roda del davant s’aixequi), pots fer ‘cavallets’ fins i tot en sisena velocitat. Una bogeria, de veritat.

Dos anys campió d’Espanya, un desastre al Mundial de Moto3, una muntanya russa en Moto2 fins que guanya a Barcelona-2018, cinc equips en cinc anys (Estrella Galicia 0,0, Leopard, Pons Racing, Speed UP i Petronas Yamaha) i, ara, l’explosió. ¿M’ho explica? El 2016 em va marcar moltíssim. Va ser un any duríssim. Em passava els dies plorant. La gent no parava de parlar malament de mi per la vida que, deien, portava fora dels circuits. Vaig tenir la sensació que hi havia molta maldat en aquests comentaris, la majoria falsos. Va ser molt dur d’empassar, d’assimilar, de suportar. Vaig dubtar. Mai vaig pensar a deixar-ho, sens dubte, ja que sabia que era ràpid. Només tenia 16 anys i no era gens bonic el que deien de mi. Quan l’any passat vaig guanyar a Barcelona, els vaig recordar a tots.

¿És conscient de l’embolic que ha format a l’equip oficial de Yamaha? Vostè ho està fent millor que Valentino Rossi i Maverick Viñales. Ni en soc conscient, ni vull ser-ho. Estic complint, és cert, amb uns grans resultats, ‘poles’ i podis, l’objectiu marcat per Yamaha Petronas per a mi aquest any: ser el millor principiant. El primer dia que vaig pujar a aquesta Yamaha, a València, estava a més de dos segons del millor; quinze dies després, a Jerez, a poc més d’un segon; en el test hivernal, a prop i, ara, per davant. ¿Sap una cosa? L’últim segon, el que et permet lluitar amb Márquez, és dificilíssim d’aconseguir, una tortura, un calvari, però treballem per això.

Ho sento, però l’anomenen l’‘anti-Márquez’, fins i tot el Marc diu que vostè serà el seu rival l’any que ve. Ni soc l’‘anti-Márquez’, ni ho vull ser, ni existeixen els ‘anti-Márquez’, ni hem de ser ‘anti’ res. El Marc és un pilot extraordinari i, com tothom, vol guanyar. Si vols ser campió, has de guanyar tothom. I per això treballo.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Digui’m què li agrada de cadascun dels seus rivals de MotoGP. Vull per a mi les últimes voltes del ‘Dovi’. Vull la imatge de Valentino Rossi i per això treballo. Però, sobretot, vull ser gran com el Márquez, amb la seva regularitat, la seva capacitat enorme de resoldre, en mil·lèsimes de segon, amb un esbufec, tots els problemes que sorgeixen en carrera. I encertar com sempre l’encerta, ja sigui en sec, sobre mullat o amb neu.

¿Què li agrada i què el disgusta de vostè? M’encanta, tot i que molta gent no ho cregui, ser un xaval normal, familiar, amic, no el xulo que molts em pinten perquè m’encanta Instagram i les xarxes socials. I no m’agradava enfadar-me com m’enfadava abans, però vaig trobar un psicòleg que em va ajudar a resoldre aquests problemes i, ara, quan m’enfado, que és moltíssim menys que abans, el vaig a veure.