Rossi fa de Maradona

Només hi ha un Déu. O dos. Fins ara era Diego Armando Maradona. Des d'ahir, Valentino Rossi ha tornat a il·luminar el món de les dues rodes des del cel argentí, la casa del Pelusa. És per això que, després de derrotar el seu hereu, Marc Márquez, provocant la seva desesperació i caiguda, es va vestir amb la samarreta del 10 albiceleste i va generar l'ovació, el crit, la celebració dels 50.234 argentins, que reconeixien així estar al davant del déu més veloç que existeix i, sobretot, un autèntic mite reaparegut als 36 anys. Rossi, que va sortir de la vuitena posició, no només va aconseguir la seva segona victòria de la temporada en dues carreres (Qatar i Argentina), la 110 de la seva brillantíssima carrera, sinó que es distancia en el Mundial, just quan el campionat aterra a Europa i trepitja territori Márquez, ja que la pròxima cita serà a Jérez.

La carrera, apassionant en els deu últims girs i vibrant, tremenda, bestial, en les cinc últimes voltes, va tenir el seu punt clau en l'elecció dels pneumàtics. Va fer menys calor que dissabte i l'equip de Márquez es va atrevir a muntar un pneumàtic més tou al darrere. Rossi va pensar a jugar-se-la al final del GP i va preferir assegurar l'aposta col·locant a la seva Yamaha M1 un compost més dur. Era evident que Márquez volaria en les primeres voltes, i així va ser, i era cristal·lí que el Doctor ressorgiria del grup, apareixeria entre les tenebres, aniria espantant el Marc des del seu mur (4.5 de Rossi; 3.6; 3.8…) i, al final, arribada la penúltima volta, el món s'hauria de preparar per veure el duel del nou segle: Vale contra Marc.

L'escapada de Márquez en les primeres voltes del gran premi va ser admirable. Era evident que el tetracampió de Cervera sabia que el seu pneumàtic s'enfosaria en les últimes voltes i, per tant, va tractar d'aconseguir la màxima diferència abans que comencés el ball. Però va tenir la mala sort que el qui l'empaitava, el qui el perseguia, el qui havia fet l'aposta per al final, era el seu amic (veurem com es manté aquesta complicitat i graciosa amistat, a més d'admiració, després d'aquest incident) Valentino Rossi, el més gran. El Doctor, el 10 de les motos, el nou déu de l'esport mundial, va deixar enrere amb una magnífica autoritat Lorenzo, Iannone, Dovizioso i Crurtchlow.

EL DUEL ESPERAT 

Ja no hi havia ningú a la pista que no fossin Márquez i Rossi. Els dos protagonistes del 2014 tornaven a veure's les cares. El cos a cos, que Vale va demanar a Qatar i no es va produir per l'error al primer revolt de Márquez, va aparèixer a la calorosa pista argentina. El duel personal que Márquez esperava a Austin (EUA) amb el seu mestre, amic i rival no va tenir lloc perquè el bicampió català es va escapar de seguida. Però va arribar l'Argentina i, quan faltaven dues voltes, una i mitja, Rossi, que arribava llançat, li va ficar la moto a Márquez al revolt de dretes de final de meta.

I llavors va sorgir el Márquez de sempre. El Márquez tot impuls, cor, coratge. El Márquez que mai vol perdre. Si Rossi li havia fet un interior, ell l'hi tornaria al revolt següent. I així va ser. El problema és que les rodes del Doctor estaven més senceres que les del Marc. Es van tocar. Es van recolzar. I quan Márquez va redreçar la seva Honda, la Yamaha de Rossi ja estava recta i al davant. Conclusió: la roda davantera de la RC213V de Márquez va ensopegar amb la roda del darrere de la M1 de Rossi. I el bicampió va caure a terra. I Déu va volar cap a la meta, per enfundar-se la samarreta de l'altre Déu.

ROSSI, EUFÒRIC 

Notícies relacionades

El final d'un idil·li

Márquez, el murri de MotoGP, torna a guanyar amb el mateix truc de Tailàndia

«La caça del Marc ha sigut un dels treballs més durs de la meva vida», va reconèixer Rossi, que estava «molt confiat, molt» a arribar, al final de la carrera, enganxat a la cua de Márquez. «Al principi, el veia petitó, però, al davant dels ulls, s'ha anat fent gran. Quan l'he tingut al davant, he començat a pensar 'Déu meu, ara toca passar-lo'. Sabia que seria dur. El Marc no es rendeix mai. Corre al cent per cent. Se la juga a sac sempre. L'he passat en frenada, me l'ha tornat però, quan ha redreçat la moto, ha caigut a l'ensopegar amb la meva. Em sap molt greu».

Va ser una remuntada de déu. Celestial. De campió. De veterà rejovenit. De mestre a alumne.