Turisme, reiniciant

La temperatura del debat turístic puja com els graus centígrads així que anem entrant en l'estiu. Barcelona segueix batent rècords de visitants, i de manifestacions en contra d'aquests, dels seus comportaments i les seves conseqüències. Les reivindicacions en forma de grafitis, o en finestres i balcons, han passat del molt lloable 'refugees are welcome', a l'excloent 'tourist go home', en una curiosa discrecionalitat en les benvingudes.

Certament, algunes zones de la ciutat s'acosten a un límit de sostenibilitat o de càrrega turística que seria molt convenient conèixer. D'una altra manera, Barcelona pot acabar patint la seva pròpia síndrome de Venècia. La incomparable capital del Vèneto és reconeguda -a més de per les seves góndoles i bells racons- com el destí turístic per antonomàsia on la població local s'ha vist completament desplaçada per l'activitat dels visitants. No tan lluny trobem el que comença a ser anomenada com la síndrome de la Boqueria, referint-se als mercats locals que perden la seva orientació de provisió als veïns per enfocar-se a assortir els turistes de productes de fàcil consum.

S'ha d'aclarir que el turisme no és la font de tots els mals que tenim a sobre. Malgrat haver passat al primer lloc de les preocupacions dels ciutadans, les pràctiques poc cíviques dels turistes fa lustres que es registren als barris més visitats, camuflant fins i tot el mal comportament dels que podrien ser els nostres veïns. Un altre dels aspectes que ha desbordat el got de la convivència en certes zones és l'alça del preu de la vivenda de lloguer; i el procés de gentrificació que això comporta. Sembla com si únicament el turisme, i més concretament la creixent oferta de vivendes d'ús turístic (legals i il·legals), estigués exercint pressió sobre els preus de lloguer de llarga durada. Aquest augment de preus es tradueix en el consegüent desplaçament de la població local que ja no pot afrontar tals arrendaments. No obstant, el creixement dels preus del lloguer té també explicació en l'auge de la demanda tradicional d'aquests. Existeix un canvi evident de patró de consum immobiliari després de la crisi de finals de la passada dècada. Els joves no compren vivenda amb la facilitat d'anys enrere i el crèdit hipotecari no flueix amb tanta alegria. Busquen en el lloguer la solució al sostre on poder viure, i imiten així el comportament d'altres latituds europees. La falta de vivenda pública de lloguer tampoc ajuda en l'equació urbanística.

Això no vol dir que no sigui cert que l'activitat turística estigui creant situacions incòmodes en diferents zones de la ciutat. La turismofòbia ha aparegut amb força en el vocabulari periodístic com a qualificatiu pejoratiu al que és un rebuig evident al creixement desorbitat del turisme. Accions i pintades violentes es desqualifiquen en el debat; els mateixos que les realitzen deuen haver sigut turistes en algun moment, probablement recent, de la seva vida. No obstant, si adoptem una actitud optimista seguint el lema d'«un problema, una oportunitat», aquest sembla ser el moment clau per repensar el tipus de ciutat que es vol en la seva relació amb el turisme. Així ho pretén el Pla Estratègic de Turisme 2020 de l'Ajuntament de Barcelona.

Notícies relacionades

Entre el mannà i la maledicció

El desafiament: ¿com no morir d'èxit?

Les solucions passen per pensar prèviament quin model de ciutat es vol aconseguir. A partir d'aquest model s'estableixen les accions tendents a aconseguir-lo. Un model radical s'acostaria als que proposen la idea de limitar l'afluència de turistes a segons quines destinacions o parts del mateix. És el que passa, per exemple, als parcs naturals, on, per mantenir la biodiversitat, es prohibeix o es limita exhaustivament el pas de persones. Aquesta solució també comença a plantejar-se en nuclis urbans com Venècia, Dubrovnik, o destins com l'àrea de Cinque Terre (Itàlia). En una escala molt menor ja passa a Barcelona amb els intents de limitació d'entrada de grups al mercat de la Boqueria, o el cobrament i control d'accés a la zona monumental del parc Güell. El model oposat és igual o més extrem, i seria el que deixaria al lliure albir l'evolució del territori en qüestió. Suposaria abandonar a les lleis de l'oferta i la demanda la convivència entre la població local i els turistes; sense tenir en compte la sostenibilitat a llarg termini de la ciutat en si mateixa i com a destí turístic.

L'equilibri intermedi passa per la perseverança en una regulació i aplicació d'aquesta que busqui el desenvolupament harmoniós de la ciutat per als seus veïns i visitants. No és qüestió d'establir àrees lliures de turistes, però sí de frenar el desenvolupament il·limitat de, per exemple, vivendes d'ús turístic, carrers envaïts per terrasses dedicades a la restauració, autobusos turístics que col·lapsen el trànsit, pèrdua del comerç local, o places hoteleres il·limitades; entre altres aspectes. No obstant, el paper mediador es presenta complicat entre els que volen una brusca frenada en qualsevol activitat turística, i els que volen que la roda segueixi funcionant sense aturador. La bona mesura en la recerca d'equanimitat i la visió a llarg termini farà que Barcelona continuï sent una urbs exemple de convivència i amb un gran atractiu turístic.