El desafiament: ¿com no morir d'èxit?

L'alcalde de Florència ha anunciat recentment l'ús de mangueres per desallotjar els turistes que pretenguin fer pícnic a les escales dels monuments de la ciutat. La premsa internacional lògicament se n'ha fet ressò de manera crítica. El debat sobre com afrontar la saturació de certes destinacions turístiques fa temps que és en l'aire, i és especialment acalorat en determinades zones de Barcelona, Roma o Venècia, per exemple.

El problema de l'anomenada síndrome de Venècia síndrome de Venèciatambé està sent un tema recurrent en un programa per a directius del sector turisme que estic coordinant aquests dies a Mallorca (i que IESE realitza en col·laboració amb la Fundació Junípero Serra). Aquí a l'illa, de fet, recentment un reduït grup de manifestants ha sortit al carrer disfressat de turistes per protestar contra l'arribada massiva que se'n registra a l'illa. Però també ja hi ha molts turistes que es queixen que n'hi ha una quantitat excessiva. I la temporada alta encara no ha arribat.

El problema de la saturació turística s'ha anat accentuant els últims estius. Les tensions geopolítiques del nord de l'Àfrica han auspiciat anys d'arribades rècord de turistes a Espanya. Ni ecotaxes, ni decrets no han pogut contrarestar aquests creixements. I res no indica que aquesta tendència s'hagi de revertir a curt termini. Per tant, és urgent que es desenvolupin plantejaments capaços de donar resposta a totes les parts afectades (stakeholders).

Vivienda, cues i embussos

D'una banda, hi ha els residents a les destinacions turístiques que veuen com el seu dia a dia es veu condicionat per l'arribada massiva de turistes. Els preocupa l'alt cost de la vivenda, la saturació en moments àlgids d'infraestructures (per exemple, dessaladores), la insuficient capacitat de serveis (per exemple, hospitals), però també els embussos i les cues sovint són insofribles. Tot plegat també impacta negativament en la satisfacció dels visitants.

residents alt cost de la vivenda, saturació infraestructures (embussos cues satisfacció dels visitants.De l'altra, hi ha aquells que es guanyen la vida amb el turisme en les seves diverses formes, ja siguin empresaris grans o petits, o treballadors en empreses del ram. A Espanya el sector del turisme ha sigut el principal motor de creixement econòmic els últims anys i, més concretament, una gran part de les afiliacions a la Seguretat Social es deuen a aquest sector. De manera especial, en les destinacions més turístiques. Es planteja per tant com no acabar en una disjuntiva d'amor-odi. De viure del turisme i fomentar-lo, però alhora no podent-lo suportar.

Sembla clar que la solució no va per la línia de l'alcalde de Florència. Tampoc la solució a l'overbooking overbookingd'un avió és treure'n els passatgers a patacades com va fer United Airlines fa uns mesos. El que s'ha de fer és resoldre l'overbooking abans que sigui una realitat física.

Però atesa la complexitat de la síndrome de Venècia, la solució no és senzilla, ni es limita a un únic eix d'actuació. En primer lloc, i el més important, és reinicialitzar l'enfocament. S'ha d'evolucionar l'enfocament, passant de gestionar turistes en una ciutat, a gestionar una ciutat turística. És a dir, el repte s'ha d'afrontar de manera integral considerant-ne tots els vessants de manera transversal. No és només un problema d'uns o altres. La mateixa persona pot patir embussos quan va cap a l'hotel on treballa. El mateix propietari de l'hotel, content per l'altíssima ocupació de l'establiment, veu com la satisfacció dels seus clients pateix perquè no hi ha lloc a la platja. Per tant, també les solucions han de ser transversals. Han de confluir els esforços de les administracions públiques, de les empreses, però també de les associacions de veïns, etcètera.

Diagnòstic objectiu i holístic

A partir d'allà el pas següent és fer un diagnòstic de la situació tan objectiu i holístic com sigui possible. En aquest sentit, hi ha indicadors que poden servir de termòmetre (per exemple, la capacitat de càrrega, enquestes ciutadanes, etcètera). Un diagnòstic sòlid és la base per desenvolupar models de destinació turística que apostin per la qualitat davant de la quantitat, per una oferta més diversificada pel que fa als productes, o per desestacionalitzar la demanda. No és fàcil, és clar, i menys encara quan els temps per al negoci turístic són tan favorables.

Notícies relacionades

Entre el mannà i la maledicció

El turisme no és el problema

Només quan aquestes mesures més constructives manifestament ja no són suficients, cal plantejar mesures de gestió d'operacions (és a dir, de capacitat). Igual que un museu o un restaurant a partir d'un determinat nivell no pot admetre més clients, també una destinació turística té un límit de capacitat. Ja sigui el nombre de creuers que atraquen en un dia, els cotxes que entren a la ciutat o l'oferta hotelera (evidentment també la no reglada, que és la que ha crescut més en alguns llocs).

La clau és entendre que la saturació va en contra dels interessos de tothom. També dels que es guanyen la vida amb el turisme. Si hi ha saturació, els turistes tampoc no estaran satisfets. Gastaran menys, no tornaran i no ho recomanaran. Però en el pitjor dels casos, si això es manté en el temps, la destinació es pot degradar en conjunt. I això, definitivament, no es resol utilitzant mangueres.