El turisme no és el problema

Del 1990 al 2016 el nombre de turistes a Barcelona ha crescut el 423%. Tot i les dades positives, cada vegada són més les veus que clamen contra els inconvenients que genera el sector en la vida quotidiana dels barcelonins.

El turisme no  és el problema_MEDIA_1

El turisme no és el problema_MEDIA_1 / RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
ORIOL ANGUERA-TORRELL. DIRECTOR DEL GRUP DE RECERCA EN HOTELERIA CETT-UNIVERSITAT DE BARCELONA

Les dades parlen. A Barcelona, el turisme representa aproximadament un 15% del PIB i gairebé un 9% de l'ocupació. Barcelona ha passat de tenir 1,7 milions de turistes l'any 1990 a més de 9 milions l'any passat. Un augment del 423%. La recepta màgica: modernismegastronomiaclimaplatjaidentitat cultural pròpia, connectivitat i inestabilitat política a destins substitutius. Malgrat les xifres positives, cada cop són més altes les veus que posen l'accent en els inconvenients que genera el sector turístic en la vida quotidiana dels barcelonins, fins al punt que el concepte turismofòbia» ha passat a formar part del nostre diccionari.

Com en moltes activitats econòmiques, la indústria turística genera externalitats. En un mercat es produeixen externalitats quan els seus participants no tenen en compte la totalitat dels efectes que creen per al conjunt de la societat. Aquestes externalitats poden ser positives negatives depenent de si generen beneficis o costos a tercers (en aquest cas, als ciutadans de Barcelona). El turisme en crea dels dos tipus. Un exemple d'una externalitat positiva és que, en part, gràcies al turisme els ciutadans de Barcelona es poden beneficiar de tenir el vuitè aeroport més ben connectat d'Europa. Per contra, l'excessiva congestió de l'espai i dels serveis públics i el canvi en la composició social d'alguns barris són alguns dels efectes de les externalitats negatives. Actualment, hi ha indicis que en certs llocs de la ciutat les externalitats negatives del turisme pesen més que les positives. En aquests cas, el mercat turístic seria ineficient i s'acabaria produint i consumint per un preu menor i una quantitat superior dels que serien socialment òptims.

Sobrepassar la quantitat socialment desitjable

¿Això vol dir que hem de demonitzar els turistes? Rotundament no. ¿Això vol dir que estaríem millor sense turistes? Rotundament no. El problema no és el turisme sinó una producció que pot sobrepassar la quantitat socialment desitjable en algunes zones de la ciutat. ¿I com podríem assolir aquesta quantitat? Mitjançant una intervenció de les administracions que reajusti la quantitat produïda i compensi els ciutadans que en pateixen els efectes negatius. Les administracions disposen de dos instruments principals per corregir-les: gravar les activitats turístiques (els anomenats impostos Pigouvians) o posar un límit màxim a la quantitat turística produïda. A Barcelona s'estan aplicant totes dues solucions. D'una banda, els turistes paguen la taxa turística per pernoctació (almenys els que ho fan en allotjaments legals). D'una altra banda, l'aprovació del Pla Especial Urbanístic d'Allotjaments Turístics (PEUAT), que tant debat està generant, congela el nombre d'allotjaments turístics al centre de la ciutat.

Pel que fa a la taxa turística, hi ha quatre punts a tenir en compte. En primer lloc, s'hauria d'obrir la porta a incrementar aquest impost per tal que es pagui el preu socialment òptim pel turisme. Actualment l'import de la taxa turística va des de 0,65 a 2,25 d'euros per pernoctació depenent de la categoria de l'allotjament turístic. D'aquesta manera, si ens comparem amb destinacions de primer ordre, com Amsterdam Berlín (on cobren el 5% de l'import de l'habitació), sembla que hi hagi marge suficient per augmentar-lo. En segon lloc, s'hauria de posar damunt la taula que aquest impost no només variï per la categoria de l'allotjament sinó també en funció d'on estigui ubicat. En la situació actual, l'impacte social que genera un establiment és diferent en un barri com el Gòtic que en un altre com la Sagrera.

Apartaments turístics

En tercer lloc, cal acabar amb l'activitat dels apartaments turístics il·legals i no només perquè representen una competència deslleial susceptible d'empitjorar la qualitat dels serveis oferts, sinó perquè els que s'hi allotgen no paguen la taxa turística tot i produir externalitats negatives.

Finalment, no té cap sentit que una part important de la recaptació d'aquest impost es faci servir per promocionar Barcelona com a destinació. Ans al contrari, per tal que l'impost sigui eficient, la recaptació s'hauria de dedicar principalment a actuacions que beneficiïn i impactin positivament en el dia a dia dels ciutadans (millora en els transports, construcció d'equipaments socials, dinamització d'altres sectors productius,...). Això, al mateix temps, ajudaria a fer tangibles els efectes positius que el turisme pot tenir per als barcelonins.

El Pla Especial Urbanístic d'Allotjaments Turístics, així mateix, intenta posar fre a la gentrificació. Com és sabut, la gentrificació és el procés pel qual els ciutadans de renda més baixa són desplaçats dels centres de les ciutats com a conseqüència de l'increment en el preu de l'habitatge i per canvis en el teixit comercial. Val a dir que no causats únicament pel turisme.

Malgrat això, hem de decidir si volem que Ciutat Vella deixi de ser assequible per a la majoria de ciutadans, amb els perills que això comporta, o si volem preservar la composició social i la identitat cultural pròpia del centre de la ciutat (d'altra banda, una de les claus de l'èxit del turisme). Com ja advocava la teòrica i activista de l'urbanisme Jane Jacobs, un ús mixt dels espais és necessari per al desenvolupament econòmic i urbà de les ciutats. Per tant, més enllà del PEUAT, necessitem polítiques que assegurin que ciutadans de renda baixa puguin continuar vivint a Ciutat Vella així com que alguns dels botiguers d'aquest districte no hagin de marxar.

Fórmules innovadores

Notícies relacionades

¿Solucions? A curt termini, s'han d'oferir ajudes socials a l'habitatge, incentivar (de manera efectiva) que els pisos i els locals buits en mans dels bancs s'afegeixin a l'oferta i exigir un percentatge d'habitatge social a les construccions noves. A llarg termini, s'hauria de millorar la xarxa de transport públic per fer que altres zones de la ciutat resultin atractives i, des de l'urbanisme i l'arquitectura, s'haurien de buscar fórmules innovadores que permetessin incrementar l'oferta d'habitatges, que al cap i a la fi ajudaria a mantenir els barris assequibles.

En definitiva, el turisme és una peça fonamental de l'economia que ens beneficia en molts sentits, i no només en els econòmics. En el cantó de punts a millorar: externalitats negatives que s'han de corregir. ¿De quina manera? Gestió, gestió i gestió.

Temes:

Turisme +Valor