¿Han passat 40 anys?

Fa poc parlava amb el Jose, un antic educador nascut al districte de Ciutat Vella de Barcelona. Recordant la seva infància, a finals dels 70 del segle passat, em comentava la situació de companys seus de l’escola que vivien en pensions o en pisos compartits, pagant una misèria per un cau, amb lavabo i cuina compartits. Em parlava de la misèria d’un barri sòrdid, d’espais foscos i bruts on els nens feien molta vida al carrer, atesa la situació precària de les seves cases. Moltes vivendes no tenien aigua corrent, la qual cosa complicava molt la higiene i el benestar.

Penso molt en aquesta conversa quan parlo amb el Karim, un jove que viu en un dels pisos del Casal. La seva història és curta però intensa: nascut al nord del Marroc (berber, afirma orgullós), sense gaires possibilitats de futur al seu país, decideix emprendre l’aventura del nord quan encara és menor. No explica gaire com fa la travessia, però arriba a Màlaga. Allà l’ajuda una oenagé que li comença a tramitar, com a menor, la residència. L’envien a Càceres, a un centre on es passa la vida jugant. Però ell no ha vingut a perdre el temps i vol treballar, guanyar-se la vida, enviar diners a la seva família i tenir un futur més digne. Per això, gràcies a un préstec d’un amic palestí, segueix el consell de viatjar Barcelona, on tindrà més oportunitats de treball i recolzament.

Després de caramboles mitjançant diferents entitats, acaba arribant al Casal, on cursa formació en hostaleria. Donada la seva situació i la possibilitat de poder construir un projecte personal, li proposen anar a viure en un delspisos compartits per a majors d’edat sense vivenda estable.

És així com, seguint les caramboles, rebotant de banda a banda, es pot arribar a produir el primer gran miracle: gràcies a les pràctiques que ha fet en un bar del Gòtic, l’amo li vol tramitar una oferta de treball. Treballaria majoritàriament en torn de nit a canvi d’un sou modest. Però és necessari que es materialitzi el miracle en la travessia del desert, llarga i complexa. Ell, l’educadora i l’advocada continuaran perseverant, intentant no perdre la paciència. Esperen que els del bar puguin esperar una mica més, que no decideixin contractar una altra persona, perquè no arriba la resolució positiva del permís de treball. Esperen que la Delegació del Govern s’afanyi i garanteixi els drets del Karim. Esperen el miracle, que no s’ha manifestat. Però hi ha esperança...

Amb un únic miracle, en el món que els toca viure als migrants, no n’hi ha prou. Com a mínim se’n necessita un altre: tenir un lloc on viure. El Karim ja no pot ni vol seguir al pis del Casal, ocupant una plaça que necessita una altra persona. Si es confirma que el contracten al bar, es pot valdre per si mateix. I no vol tornar a la vida de carrer, a dormir a la platja o en un parc, com ja va fer a l’arribar a la ciutat.

Aquest segon miracle requereix el recolzament de tots els sants i santes del cel. I que siguin blancs i amb noms europeus. Perquè són moltes les vegades que trucant a telèfons d’anuncis li pengen al saber que es diu Karim o que és del nord d’Àfrica. Tot i que intenti fer la trampa legítima que algú truqui per ell. Les portes se li tanquen.

I quines portes: les ofertes no baixen de 500 € per habitació, i quan ho fan és per 300 € en un pis de vuit habitacions amb dos banys. O 350 € per una habitació sense finestra. S’ha trobat un cas d’un matalàs per 400 €. I així podria seguir, vomitant tota la quantitat de llocs a què ha trucat o que ha anat a veure, per tota la ciutat. “¿Com puc anar a viure a l’Hospitalet si acabo molt tard a la nit al centre de Barcelona?”.

Torno a constatar que no hem millorat en 40 anys en l’àmbit de la vivenda. Que els amics del Jose, fills de la immigració andalusa, ja es van trobar el mateix. Que potser abans eren pisos o habitacions més barates, però algunes no tenien aigua i potser tampoc llum. Que de vegades tampoc els admetien com a llogaters perquè venien del sud. Que llavors el Raval ja es veia sotmès a l’exclusió residencial però encara li quedava per patir l’agreujant de ser un barri cotitzat per l’especulació. Que en aquells temps el Parlament encara no havia aprovat la llei pel dret a la vivenda i que avui, quan fa més de deu anys que aquest text va entrar en vigor, continuem esperant les “mesures efectives per combatre la discriminació en l’accés a la vivenda” que preveu. Que en 40 anys d’institucions democràtiques no s’ha garantit un dret tan bàsic com el de tenir un sostre.

Notícies relacionades

L’emocionant espot amb què el Govern balear demana un Nadal diferent

El tercer sector davant dels ODS

¿De què li serveix la història anterior, al Karim, si ara qui està a punt de desesperar-se és ell, mentre es beu un suc de taronja al barri on parlem? ¿De què li serveixen les esperades i encertades mesures que comencen a arribar –el Govern anuncia que limitarà els preus dels lloguers i l’Ajuntament, que enforteix la vivenda social– si les agències i els propietaris li continuaran penjant el telèfon i quan encara hi ha llista d’espera per a la vivenda d’emergència? Li garanteixo que el Casal no el deixarà al carrer. Però ell, com tots, vol fer la seva vida amb autonomia. Tenir una maleïda habitació on viure.

Està sol. Com molts dels joves que viuen als pisos que tenim. Malgrat l’acompanyament de l’equip educatiu i els voluntaris. No ha pogut parlar amb la seva mare des de fa quatre anys. És cert que té amics, però està molt sol. Amb poques esperances que la Delegació del Govern central no li posi algun obstacle al tramitar els papers. Que no falti un segell, un paper, un... I davant d’aquesta solitud, poc hi podem fer. Callo i bec aigua. El miro als ulls i penso: “Quina jugada, ser migrant i no tenir més esperança que la dels miracles o els àngels del cel”.