Anar al contingut

TRIBUNA

La gran lliçó dels barris

Hi brollen grans històries d'humanitat anònimes, generades des de la proximitat.

Enric Canet

La gran lliçó dels barris

Fa pocs dies vaig assistir a la projecció del film 'Le Havre' (Aki Kaurismäki, 2011), un conte que molt bé podria ser real. L’Idrissa, un nen subsaharià arriba accidentalment al port d’aquest municipi de Normandia viatjant en un contenidor des del Gabon. Volia anar a Anglaterra, on viu la seva mare, immigrant. Quan el volen detenir s’escapoleix i fuig a un barri marginal pròxim, on és acollit pel Marcel, un antic escriptor fracassat, que es guanya la vida com a enllustrador de sabates.

Malgrat els esforços de la policia i d’un delator per impedir-ho, els veïns del barri, tots ells marcats per una vida que els ha portat a ser perdedors, s’uneixen al Marcel per aconseguir que l’Idrissa s’escapi per anar a trobar-se la seva mare. Tots es compadeixen d’un nen abandonat i se la juguen per ell. Tots junts es fan forts. Aquest és un conte amb final feliç.

No és la realitat de tanta i tanta altra gent, tants nens que busquen una vida que els permeti viure amb dignitat. Uns moren pel camí després de grans sofriments. Molts dels que arriben acaben dormint als parcs públics. Els que poden tirar endavant han de lluitar contra moltes dificultats: aprendre la llengua, trobar un lloc on viure, regularitzar la seva situació, tramitar durant anys un permís de residència o esperar que algun empresari vulgui oferir-los una feina. Malvivint anys sense els drets socials més elementals.

En aquest conte també hi ha moltes persones que, com a 'Le Havre', posen la humanitat per sobre de les lleis i les normes. Persones que a les costes d’Andalusia no cedeixen davant les amenaces i s’impliquen en la primera atenció als que arriben, donant-los menjar, pagant-los bitllets.

També cases ocupades que acullen desnonats, i comparteixen el poc que tenen. Famílies senzilles que comparteixen pisos amb nouvinguts. Gent que sempre ha tingut les de perdre en un sistema injust però que lluita aferrada a la humanitat.

És una història molt antiga. El Casal dels Infants va néixer perquè, fa més de 30 anys, veïns del barri del Raval van decidir que l’atenció a la infància i la seva educació era una prioritat. Com també ho era garantir la vivenda i lluitar contra la misèria. No ha sigut només el nostre origen: moltes altres entitats en diversos barris perifèrics van ser impulsades des de la força de la ciutadania: la Fundació Marianao, l’Ateneu de Santo Roc, Itaca, la Fundació Pare Manel ... En aquests barris l’acció social a favor de la infància i, per extensió, a favor de la millora de les condicions de vida de moltes famílies ha sigut el centre dels esforços de molta gent.

És la gran lliçó que donen molts barris: posen la mirada en els que són més vulnerables. En els nens, però també en els que l’atzar i un sistema excloent han fet perdedors: les dones que pateixen violències, la gent gran sense mitjans, els que perden el pis. En contra del que poden pensar els qui no han trepitjat els barris desfavorits, hi brollen moltes grans històries d’humanitat anònimes, generades des de la proximitat. Gent que no ha tingut cap gran èxit social i s’ha fet forta des de la proximitat i la compassió.

Davant els problemes complexos que tindrem en el futur, els barris hauran de jugar un paper clau: l’acció col·lectiva comunitària serà fonamental per millorar les nostres condicions de vida. També ho serà per exigir que les institucions públiques garanteixin els nostres drets. Els barris, en definitiva, existiran en la mesura que vetllin per tothom que hi visqui.

Temes: Nens