Martín Quartino: "Sempre s'ha de fer cas del socorrista"

Martín Quartino (Montevideo, 1979) fa el torn de matins a la piscina d'Esports UB (Diagonal, 695), un complex esportiu originalment dirigit als estudiants de la Universitat de Barcelona (UB). Durant l'entrevista, tot i que només hi ha quatre bregats nedadors, Quartino no perd detall de l'aigua.

-Per a vostè, el socorrisme no és una feina de temporada.

-Hi ha molts companys que només treballen a l'estiu, però aquesta piscina es pot cobrir i està oberta tot l'any. Quan vaig arribar a Barcelona, fa sis anys, vaig començar com a socorrista a les platges de Sitges, una feina que alternava amb la temporada d'estiu a l'Uruguai.

-¿Va estar gaire temps així?

-Fins que vaig conèixer una catalana a la platja. M'hi vaig casar i ja no me'n vaig moure (rialles).

-¿Per què va escollir Barcelona?

-Em venia de gust provar l'experiència de viure en un altre país i aquí ja hi tenia bons amics. I m'agrada molt. El clima aquí és més benevolent -a Montevideo hi plou molt- i el caràcter de la ciutat és molt cosmopolita.

-¿Allà també hi ha un poliesportiu de la mida d'Esports UB?

-¡No, això és molt gran! L'únic que recordo de semblant, amb tant de verd, és un club de tennis, però és força més exclusiu. Aquí els abonaments són prou assequibles. Hi vénen universitaris però també moltes famílies.

-En aquesta piscina fa uns quatre anys que hi treballa. ¿Troba a faltar la sorra de la platja? 

-Una miqueta. La feina a la costa és més dinàmica, pots tenir més marrons, i això enganxa. La gent es pensa que el Mediterrani és una piscina i es confien massa.

-Si li agrada l'acció, aquí a l'estiu deu ser una bogeria amb tant de nen de colònies.

-No tant. Encara que vénen molts nens i joves amb els campus d'estiu. Uns 1.000 d'entre 4 i 16 anys durant la temporada d'estiu. Però es compensa perquè molts usuaris habituals, que són universitaris, deixen de venir quan són fora de vacances.

-¿Quins consells dóna als usuaris de la piscina per evitar accidents?

-El millor consell que els puc oferir és que sempre facin cas al socorrista, i davant de qualsevol dubte, consultar-l'hi. Els recordo que l'aigua no és el nostre medi natural, però que amb precaució no té per què passar res.

-¿Ha salvat gaires vides en aquesta piscina de les Corts?

-L'any que vaig tenir més rescats va ser el passat, i només en van ser dos: un nen de 9 anys i una noia de 19. El primer no va dir a ningú que no sabia nedar, ni a la professora ni als companys. Anava amb braçals i em vaig fixar en la seva manera d'entrar a l'aigua...

-¿Hi va notar res estrany?

-Sí, així que hi va entrar es va quedar boca avall. L'observació és molt important en aquesta feina. Nens i grans requereixen el doble d'atenció.

-¿I la noia de 19?

-Es va posar nerviosa quan va descobrir que no tocava amb els peus i es va empassar molta aigua. Va quedar en un ensurt.

-¿Quan va decidir que es dedicaria al socorrisme? 

-Va ser amb 21 anys, després de patir una mala experiència al mar. Vaig nedar fins al segon rompent amb un amic i vaig acabar esgotat... Me'n va haver de treure el meu germà.

Notícies relacionades

Vidre i foc

Concurs: ¿Reconeixes aquest lloc del districte de les Corts?

-¿El seu germà també era socorrista?

-No, fins i tot neda pitjor que jo (riu). Però sí, amb aquella acció es podria dir que ell va ser el primer socorrista de la família. H