"La vida al carrer ens feia sentir els amos del barri"

El barri és el lloc on un pot néixer, créixer, viure una temporada o establir-se professionalment. Per a Quique Guasch (Barcelona, 1951), el barri de les Corts és molt més que tot això. Les Corts és el barri de la seva vida. «Sóc de les Corts, aquest és el meu barri i ho serà sempre», afirma satisfet per tot el que hi ha viscut. Però el periodista esportiu, que va treballar 32 anys a Televisió Espanyola, parla de les Corts amb un peu a l'Eixample i l'altre entre Sants i el verdader barri de les Corts. La seva vida quotidiana transcorre en aquest triangle que la divisió administrativa d'aquesta ciutat va establir com a límit entre els districtes de Sants-Montjuïc, les Corts i l'Eixample. L'avinguda de Josep Tarradellas aparta el nom de les Corts dels carrers que envolten el centre penitenciari de la Model. No obstant, durant els 44 anys que Quique Guasch va viure davant de la presó, sempre es va considerar de ple a les Corts, també quan acompanyava la seva mare, que va patir Alzheimer en els seus últims anys, als Jardins de Montserrat, el periodista donava per fet que la seva vida seguia transcorrent al barri de les Corts.

Fogueres sobre llambordes

La revetlla de Sant Joan, il·luminada per la foguera que els veïns encenien sobre les llambordes, és un dels múltiples records de la infància de Guasch. «La vida al carrer ens feia sentir els amos del barri», afirma el periodista, que abans d'estudiar Periodisme va fer tres anys de Dret, perquè volia ser advocat. «Molt aviat vaig començar a treballar ajudant un notari i amb el que guanyava em pagava els estudis de Batxillerat», explica. «Eren temps de molta escassetat i misèria, però també de moltes possibilitats», afirma l'expert en esports. «I dins de la gran misèria en què es vivia, jo vaig ser molt feliç en la meva infància i adolescència. És més tard, quan et fas gran i comences a saber més coses, quan certes tonteries de la vida et fan conèixer la infelicitat», considera el veí al qual distingeixen el seu carisma i la seva simpatia, el seu bronzejat natural que els cabells blancs ajuden a ressaltar, i un peculiar bigoti, que arrisca en les seves apostes futboleres i que va salvar recentment gràcies als últims resultats del Barça.

El televisiu periodista va créixer sense televisor a casa. «Sóc de la Champions del Barça al bar La Modelo, que tenia una tele en blanc i negre», puntualitza Guasch. Però aquest veí de la presó -que amb els anys es va acostumar a indicar als taxistes que el conduïen a casa: «Vaig a la Model, però fora»- guarda com un tresor les seves vivències al pati de la presó i extramurs, als carrers que el van veure créixer entre la precarietat i els canvis sociopolítics que vivia el país.

«Llavors les Corts era tot camps, territori comanxe, i els nens del veïnat érem indis sioux», relata Guasch que, com tots els altres, gastava el carrer de sol a sol. «De la Diagonal cap amunt -em deia sempre el meu pare- no hi aneu, que això és un altre món. No em deia res més», afegeix. «El carrer ens va fer espavilar molt, era la nostra universitat. Jo sóc un honoris causa del carrer. És que ens feien fora de casa perquè en 60 metres quadrats vivíem els meus avis, els meus pares i jo i gairebé no hi cabíem», recorda.

«Jo em venia els TBO de segona mà per pagar-me el cine, que valia tres pessetes. I al carrer d'Entença hi havia unes dutxes públiques que costaven una pesseta, una i mitja si llogaves la tovallola. Però a mi de petit em dutxaven al safareig i amb sabó Lagarto, el que feien servir per rentar la roba», diu.

Una vida esportiva

Notícies relacionades

Vidre i foc

Concurs: ¿Reconeixes aquest lloc del districte de les Corts?

Dos camps de futbol, l'antic Camp de les Corts, del Futbol Club Barcelona, que s'ubicava a l'illa de cases que dibuixen els carrers de Numància, Travessera de les Corts, Vallespir i Marquès de Sentmenat, i el del Club de Futbol Catalunya-les Corts exercien protagonisme com a punts neuràlgics en aquell fragment de ciutat en el qual va créixer el periodista que va iniciar la seva carrera a TVE deu mesos abans de la mort de Franco. «Anteriorment vaig treballar a la ràdio del Movimiento. Vaig començar sent locutor actor en novel·les radiofòniques, fent moltes veus diferents. Però no m'agradava. I un dia algú va preguntar qui s'atreviria a fer transmissions de bàsquet del Barça i així vaig començar», explica. «I puc dir que he disfrutat els millors anys de la meva vida amb aquesta professió, viatjant i coneixent gent magnífica, de manera vocacional, sense horaris. Quantes hores de guàrdies vam fer a l'aeroport...», diu.

«Com a futbolista no era bo, era molt gandul per córrer. Només era un mica millor jugant a bàsquet», considera el veí. La felicitat en el seu entorn d'infància va segellar per sempre el seu amor a un barri i a la seva gent, el seu caràcter i el seu pedigrí.