molt en sèrie
'La línea invisible', el virus del llenguatge
El 1968, amb el maig francès i la primavera antibel·licista dels EUA, va ser també el presumpte any del baptisme de sang d'ETA i, segons es miri, d'una contagiosa malaltia lingüística que encara perdura
zentauroepp51580913 icult series 2020 la l nea invisible200413140640
De vegades cal revisitar els clàssics, però com que aquesta rebotiga periodística va de sèries, no els clàssics literaris, sinó els d’HBO, cal revisitar la primera temporada de ‘True Detective’, la formidable, per entendre’ns. Un clàssic, sens dubte. Després hi anem. La qüestió és que s’ha escrit tant i tan bé sobre ‘La línea invisible’ des de la seva recent estrena a Movistar («higiènica dramatització del naixement d’ETA», així la va definir en aquest diari Quim Casas el 5 d’abril) que podria semblar que no queda gaire res més a afegir tret d’insistir que, abans que arribi la molt més majúscula ‘Patria’, val la pena veure-la. Però sí que es pot. Queda alguna cosa per dir. Paraula de Rust Cohle.
Ernest Lluch va afirmar dos mesos abans de morir que ETA ocultava el seu veritable primer crim, una nena de 22 mesos, perquè tenia poca glòria
‘La línea invisible’ narra el que segons un bàndol i l’altre han coincidit gairebé sempre a considerar el baptisme de sang de l’organització terrorista basca, la mort imprevista del guàrdia civil José Pardines el juny del 1968 per trets de Xabi Etxebarrieta, sobrepassat per les amfetamines, en un control de carretera i l’assassinat, dos mesos després, aquesta vegada ja meticulosament planificat, del cap de la brigada politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas. Amb una posada en escena que ja val per si sola un imperi, ‘La línea invisible’ fuig de la fàcil monstruosització d’Etxebarrieta i, també, de Manzanas, un paio amb un passat brut fins i tot abans de demostrar la seva estima a la tortura, ja que després de la guerra civil va ser un entusiasta col·laborador de la Gestapo en la recerca i captura de jueus que fugien de França cap al sud. Àlex Monner i Antonio de la Torre, el primer, Etxebarrieta, i el segon, Manzanas, sostenen sòlidament drets amb les seves interpretacions els sis capítols. Són superbs.
Si ETA va traspassar una línia invisible aquell estiu del 1968 és una cosa que Ernest Lluch va posar en qüestió en un article que li va publicar el diari ‘El Correo’ el setembre de l’any 2000, on el llavors exministre exposava que en realitat el primer mort de la banda va ser una nena de 22 mesos, Begoña Urroz Ibarrola, víctima inesperada el 1960 d’una bomba col·locada a l’estació ferroviària d’Amara (Sant Sebastià). Lluch va ser assassinat dos mesos després de publicar aquell article en què, a la pràctica, despullava de tota èpica l’inici de l’anomenada ‘lluita armada’, se suposa que gloriosa per als seus defensors si era contra un paio com Melitón Manzanas, infame si ho era a costa de la vida d’una nena.
Notícies relacionades‘La línea invisible’ passa per alt aquell possible primer crim, cert, però no esquiva el que és substancial, i és el context d’aquell 1968, un any crucial en la història contemporània, amb França estupefacta davant de l’entretingut mes de maig que li estava donant París i amb els Estats Units incrèduls al descobrir que en la seva pròpia rereguarda es discutia la guerra del Vietnam. A Euskadi, amb aquelles innegables influències externes, el 1968 es va posar en marxa no només una onada de crims, això per descomptat, sinó també una èpica artificial que Lluch va voler denunciar en el seu article, un relat nacional de nou encuny consolidat en una perversió de les maneres de parlar, perquè el 1968 va néixer una neollengua en el més orwel·lià dels seus sentits, es van encunyar expressions no gaire lluny del que el filòleg jueu Victor Klemperer va recopilar en el seu referencial llibre ‘Lingua Tertii Imperii’, aquell tractat sobre com el poble alemany, per dir-ho fàcil i directe, va començar a parlar ‘un altre idioma’ durant la segona guerra mundial. Que l’esquerra ‘abertzale’ desdenyés l’expressió biblíca de l’ull per ull en les seves al·locucions i digués que la mort d’innocents en els seus atemptats era simplement socialitzar el sofriment mereixia que hi hagués hagut un Klemperer basc, que de feina n’hauria tingut, sens dubte.
Els patrioters d’una bandera o una altra han acabat per utilitzar una neollengua en què l’únic intel·ligible són els insults
¿I què en diuen els clàssic sobre això? Doncs és l’hora de repescar aquelles homilies filosòfiques que Rust Cohle, interpretat per Matthew McConaughey a ‘True Detective’, deixava anar a Woody Harrelson quan viatjaven amb cotxe a la recerca de pistes. «Alguns antropòlegs de la lingüística –deia el detectiu Cohle, amb la mirada perduda a les plantacions de Louisiana-– creuen que la religió és un virus del llenguatge que reescriu les connexions cerebrals i entorpeix el raonament crític. Frases així no s’obliden. Substitueixi’s ‘religió’ pel que es vulgui, ‘nació’, per exemple. Que el llenguatge pugui arribar a ser una malaltia contagiosa és una idea no només oportuna pels temps de pandèmia vírica que patim, sinó perquè, ara que queda prou enrere aquella tremenda etapa de la història basca, resulta evident que els neollenguatges sobreviuen, no allà, no només a Euskadi, sinó a tot Espanya i a tots els fòrums (al Congrés i a Twitter, per esmentar-ne dos de no tan diferents) en què patrioters de banderes motl diferents dirimeixen les seves disputes amb un lèxic en què el més intel·ligible resulten ser els insults.
