Magic Johnson: el somriure inoblidable del Dream Team

 Magic Johnson era ja un ídol planetari a principis dels 90. La construcció del Dream Team, amb Michael Jordan al capdavant, es va convertir en un dels principals atractius dels Jocs de Barcelona, els primers que es van beneficiar de la presència dels jugadors professionals de l’NBA, i la inclusió del base dels Lakers en aquell equip dirigit per Chuck Daly va convertir la cita olímpica en un inigualable altaveu per fer fora la por sobre el contagi de la malaltia. Magic Johnson havia tornat de forma simbòlica a les pistes després de la seva retirada a l’ All-Star del 1992. Però el primer partit oficial de la seva tornada va ser a l’Olímpic de Badalona, amb Jordan, Larry Bird, Pippen, Robinson, Barkley o Karl Malone, una autèntica constel·lació d’estrelles.

«Va servir per tranquil·litzar molts esportistes que podien tenir un cert risc d’estar en una situació com aquesta. Va demostrar que malgrat ser portador del virus es podia continuar jugant. Va ser molt important que fos una figura tan carismàtica i que ho gestionés tan bé», va explicar a aquest diari l’exblaugrana Andrés Jiménez, un dels integrants de la selecció espanyola que va competir en aquells Jocs.

Com estrelles del rock

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

Els components del Dream Team van viatjar amb les seves famílies a Europa i es van concentrar a Montecarlo, abans d’aterrar a Barcelona. Hi va haver certa polèmica per rebutjar la vila olímpica i allotjar-se en un luxós hotel al centre de la ciutat, on van ocupar dues plantes senceres. Tot i així, el Dream Team va ser el centre d’atenció allà on va anar. Pippen i Stockton es van deixar veure pels carrers com uns turistes més. Charles Barkley es va convertir en un assidu de la Rambla. Jordan, als casinos i els camps de golf. «Era com ajuntar els Beatles i Elvis, com viatjar amb 12 estrelles de rock», va arribar a dir Daly.

Magic Johnson va ser un dels grans referents d’aquell grup que es va moure per la ciutat aixecant passions, a l’estil de qualsevol banda de rock. Es van imposar als seus rivals amb una mitjana de 44 punts de diferència. Espanya va perdre el seu partit per 122-81. Drazen Petrovic, Toni Kukoc, Dino Radja, Stojan Vranković o Zan Tabak tampoc van poder fer res a la final. Croàcia va caure per 117-85 contra el millor equip, possiblement, que ha existit mai.