Ucraïna exigeix l’alliberament dels presos de guerra internats a Rússia

La Marina Txernovolenko no veu el seu pare des de fa més de dos anys. Sap que és viu, i que pesa 65 quilos, és a dir, 25 quilos per sota del seu pes habitual. I poc més. Les escasses notícies que té d’ell, això sí, no procedeixen de trucades de telèfon o contactes d’un altre tipus. És informació que porten aquells ucraïnesos que han compartit captiveri amb el seu progenitor i que han aconseguit ser inclosos en els programes d’intercanvi pactats per tots dos bàndols. Les recents imatges de reclusos ucraïnesos tot just alliberats, amb cossos prims i demacrats, i rostres i galtes enfonsades a causa dels maltractaments i l’escassa alimentació, han empès a les autoritats de Kíiv a llançar una campanya mundial per conscienciar la comunitat internacional sobre la sort que hagin pogut córrer els captius de guerra, tant civils com militars, i forçar Rússia a complir les obligacions de les Convencions de Ginebra.

Durant un acte que va tenir lloc dijous a l’Espai Línia de Barcelona i organitzat per Txervona Kalyna –l’associació d’ucraïnesos residents a Catalunya–, el cònsol ucraïnès, Vitali Tsembaliuk, va revelar que han sigut censats al voltant de 6.000 presos de guerra ucraïnesos, entre els quals es troben 1.600 civils, d’acord amb les dades proporcionades pel Comitè Internacional de la Creu Roja. No obstant, la xifra real podria ser molt més elevada, ja que prop de 53.000 persones es troben desaparegudes i Rússia no coopera, no facilita tota la informació ni tampoc permet visites dels funcionaris de l’esmentada organització humanitària. "És fonamental augmentar la pressió perquè els russos facilitin tota la informació", va remarcar el diplomàtic.

La Marina va protagonitzar un dels moments més emotius de la trobada, quan va entregar als assistents, un per un, les fines i doloroses brides amb què els carcellers russos emmanillen els presoners de guerra: "Si el pres té sort, l’emmanillen amb les mans per davant, tot i que el més probable és que se l’obligui a portar les mans lligades a l’esquena", cosa que és considerat pels experts com una posició d’estrès. Els trasllats des del centre de captiveri fins al lloc d’intercanvi es fan "lligats i amb els ulls tapats", explica.

La història que va portar la Natalia Lonshakov és fins i tot més anguniosa. El seu marit va desaparèixer durant la defensa de Kíiv en els primers compassos de la guerra, i des d’aleshores no sap res d’ell. La falta de cooperació i informació de la part del bàndol rus és precisament el que li permet mantenir un petit halo d’esperança, que sigui viu en un centre de detenció anònim. "No sé res, però encara tinc una mica d’esperança", va relatar abans de denunciar de nou la falta de respecte del Kremlin per les lleis de la guerra que regeixen el tracte als presoners. "Cal obligar Rússia a reconèixer el dret internacional, perquè Ucraïna sola no pot".

Les autoritats russes han mostrat especial rancúnia cap als presoners capturats després de la caiguda de Mariúpol, que durant setmanes va resistir i va forçar les tropes invasores a haver de dedicar recursos a aquest front i alliberar de la pressió militar altres punts del territori nacional que estaven sota el seu atac, permetent organitzar-ne la defensa.

Notícies relacionades

Un Hezbol·là debilitat es planteja el seu futur al Líban

El Rei agraeix a Al-Sisi el seu paper per a un alto el foc a Gaza

"Tortura i terror"

Des d’Ucraïna va intervenir per videoconferència Petró Melnik, capità de la Guàrdia Fronterera, que va dir que encara queden a les presons russes dos milers de defensors de la ciutat portuària, que porten "dos anys sotmesos a la tortura i al terror amb l’única esperança de ser intercanviats".