Cantant davant el jutge

La justícia francesa investiga el cas Takieddine, que sona a Titadine i que és el nom, o el cognom, vagi a saber, de l’intermediari d’armes que va acusar Sarkozy d’haver rebut finançament de Gaddafi per a la campanya electoral per la qual va arribar a la presidència de França, l’any 2007. No és l’únic embolic de Sarkozy ni serà l’últim, dit sigui sense que ens adorni ni un bri de virtuts profètiques. Ja va ser condemnat i ha de declarar d’aquí uns mesos a compte del finançament d’una altra de les seves campanyes. Pel que es veu, el president gal tenia entre les seves virtuts la de ser bon recaptador. No tant d’impostos com sí de fons per a la seva campanya. Vostè va pels Camps Elisis un bon dia tan tranquil, fumant-se un gauloise i dubtant entre veure el Louvre o clavar-se una baguet amb mantega i veu de sobte un cartell de Sarkozy somrient. L’últim que pensa és que l’ha pagat Gaddafi. La globalització era això. Tot i que, és clar, el pobre Gaddafi, subministrador d’aquest instrumental per a la revolució que són les pistoles i fusells, pot dir més aviat poc, ja que va ser assassinat el 2011, com vostè bé no recorda.

La justícia, que a més de ser cega pot ser que sigui sorda i no escolti mai una melodia de Carla Bruni, sí que vol escoltar la seva versió de com el matrimoni actuava en comandita en nombroses qüestions, vorejant la legalitat. Nou persones més, a part dels Bruni, estan imputades en aquest cas, suposadament per intentar que el Titadine, Takieddine, canviés la seva versió dels fets. Ara està fugit. Se suposa que al Líban. Fugit perquè no l’imputin en un cas de venda d’armes a Àsia. És el que tenen els intermediaris d’armes, que intermedien, compren, venen armes i després, és clar, van i els busquen i llavors se n’han d’anar. El Líban ha sigut tota la vida un bon lloc per anar-hi i fins i tot Beirut va ser, en un llunyà temps, un París de la zona. Però ja fa una o dues vides que és un lloc per tornar-ne, més que per anar-hi. Allà deu estar perdut per molt que no pocs vulguin trobar el seu testimoni.

Notícies relacionades

Els gasoductes de Geòrgia inquieten Occident

I ara, un cop més, Khàrkiv

Finançament de campanyes

Fins ara, Carla Bruni, italofrancesa de 56 anys, autora de discos mítics, model del 85 al 97, mare i activista, portava una vida discreta. O això ens semblava. Potser és un el que porta una vida discreta i no s’assabenta de res. Es va allunyar dels focus però no dels tribunals. Crèiem que la seva màxima fita biogràfica, jo hi somio i crec que és el màxim en una biografia, havia sigut ser personatge de Woody Allen. Ho va ser el 2011, al film Midnight in Paris. Però pel que es veu li queden peripècies. Almenys, judicials. El seu matrimoni amb l’expolític conservador gal està durant molt més del que pronosticaven alguns malastrucs, no pocs masclistes, bastant setciències i molts defensors de la teoria científica que pot enunciar-se en el lema: "És molt petitet per a ella". No obstant, Sarkozy tenia alts plans per a ella. Entre d’altres, que tots dos fessin caixa per pagar les campanyes d’aquest molest tràmit que per als polítics són les eleccions. Els francesos sempre creuen que el que tenen és el millor, no obstant, a finançar en negre les campanyes (i els partits) nosaltres tenim un bagatge interessant i important. La moda ha passat, però abans, quan un tertulià es quedava en blanc, deia: "Urgeix una llei de finançament dels partits polítics". I bevia aigua i ja donaven pas a la publicitat o la bronca. Ara són més de parlar de Catalunya o dels diaris o de qualsevol cosa. Tan divertit que és parlar de Carla Bruni. O sentir-la. Cantar, no confessar.