Dècades de conflicte al Caucas es tanquen en fals amb l’èxode forçós dels armenis del Karabakh

Des que l’Azerbaidjan va violar l’alto el foc el 19 de setembre passat, quan va inciar una guerra llampec per prendre el control del Karabakh després de 10 mesos de bloqueig genocida sobre la seva població, la centrifugadora de la història opera a ple rendiment. Només 24 hores després, les autoritats d’Artsakh –el nom armeni del que ha sigut un Estat de facto des del 1991– van deposar les armes i van acceptar els termes de l’alto el foc de Bakú. Essencialment el desarmament de les seves forces armades, el desmantellament de les seves institucions paraestatals i la plena «reintegració» del territori sota la sobirania azerbaidjanesa. Una capitulació en tota regla cridada a culminar el pròxim 1 de gener, el termini límit acceptat pels armenis de l’enclavament per dissoldre les seves institucions. 

«El problema del Karabakh ha quedat resolt per a l’Azerbaidjan. No hi haurà més un Estat de facto dins de les seves fronteres, amb el seu propi exèrcit i estructures polítiques», afirma la investigadora de la Universitat Lliure de Brussel·les Anita Khatxaturova, que està completant un doctorat sobre l’Alt Karabakh. «Però això no significa que el conflicte s’hagi acabat, perquè és més ampli que això». De moment, el terror està marcant els temps. Convençuts que l’Azerbaidjan busca la neteja ètnica de la regió, una tesi reforçada per la retòrica de Bakú, la seva destrucció sistemàtica del patrimoni armeni o diversos episodis d’aquest crim de lesa humanitat en el passat, més de 100.000 karabakhians han fugit ja a Armènia. O dit d’una altra manera, més del 80% dels 120.000 habitants del Karabakh.

Llàgrimes per Artsakh

Generalment, amb el que duen posat i en condicions d’extrema precarietat, un trauma col·lectiu que se superposa al record del genocidi patit en mans dels turcs fa un segle. Abans de marxar, alguns armenis van cremar part de les seves vides per negar les despulles a l’enemic. D’altres van pintar frases d’adeu a les façanes o van gravar vídeos de comiat entre llàgrimes. «Avui és el dia més difícil de la meva vida. Adeu, pàtria meva, perdona’m. Sento el plor al cementiri. No vull abandonar-te, vull respirar el teu aire. Quin munt de dolor que has vist», afirmava una dona en un vídeo penjat en la xarxa social X (Twitter) a manera de comiat de Chartar, poble pròxim a la capital, Stepanakert. El primer ministre d’Armènia, Nikol Paixinian, ha dit que d’aquí uns dies no quedaran armenis a l’Alt Karabakh. 

«L’èxode actual no té precedents. Ni tan sols sota els imperis persa i rus, quan la regió va mantenir cert grau d’autonomia», assegura l’exdiputat armeni Tevan Pogoixian, que defineix l’Alt Karabakh com «el bressol de la nació armènia, on es va fundar la primera escola per a l’estudi de la seva llengua». Bakú ha ofert una amnistia parcial que exclou aquells que van cometre «crims de guerra» durant la primera guerra del Karabakh (1988-1994) i ha començat a arrestar líders polítics i militars d’Artsakh. «La gent fuig perquè no se’n fia. El servei militar era obligatori i tota la població ha defensat en un moment o un altre la seva terra», diu Levón Grigorian, advocat espanyol originari del Karabakh.

Abandonats per tots

L’ofensiva de Bakú per mirar de sotmetre els secessionistes una vegada per totes no ha sorprès ningú, atesa la seva devastadora victòria en la guerra del 2020, però sí que ho ha fet la rapidesa amb la qual s’ha consumat. «Artsakh estava mal armat i Armènia no podia intervenir-hi pels compromisos que va adquirir en l’armistici de fa tres anys. Bàsicament, es van quedar sols», assegura Stiopa Safarian, fundador d’un laboratori d’idees geopolític a Erevan i exdiputat armeni.

Les tropes de pau russes no van moure un dit, malgrat ser les encarregades de garantir l’estabilitat a la regió. Tampoc ho van fer els EUA ni la Unió Europea. Ni tan sols l’Iran, aliat tradicional d’Erevan, país al qual va viatjar dies abans el ministre de Defensa rus per demanar-li que es quedés al marge. «L’statu quo a la regió està canviant i la possibilitat que les tropes russes s’acabin retirant de la regió podria explicar per què ningú va fer res per aturar l’Azerbaidjan», afirma Safarian.

Amenaça d’intervenció russa

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

D’alguna manera, la sort del Karabakh estava tirada des que la primavera passada el primer ministre armeni va reconèixer la sobirania azerbaidjanesa sobre l’enclavament, postura que li ha valgut les acusacions de «traïció» per part dels seus compatriotes, escenificada en els últims dies amb protestes massives a Erevan. No és l’únic problema que afronta el proocidental Paixinian. Les seves mesures per ratificar l’Estatut de Roma, la possible sortida del seu país del tractat de seguretat col·lectiva liderat per Moscou i les seves crítiques al Kremlin han fet que la relació dels dos països estigui a punt de trencar-se. «Moscou ha pres la decisió d’enderrocar el Govern de Paixinian. No volen annexionar-se Armènia, però, sí, coartar la nostra independència», afirma Safarian. «Tenen una base militar al nostre territori, de manera que no podem descartar una intervenció».  

A la nuvolada russa en l’horitzó cal sumar-hi els plans airejats per Bakú i Ankara per obrir un corredor extraterritorial a través d’Armènia que comuniqui la regió occidental de Naxçivanamb la resta de l’Azerbaidjan. Per als iranians és una línia vermella, però pocs s’atreveixen a obviar-la, atesa la bel·ligerància de les dues capitals túrquiques. L’altre gran problema imminent és la sort dels refugiats armenis després de patir la seva particular Nakba, novament abandonats pel món quan més ajuda necessitaven. «L’antagonisme entre les parts ha guanyat nous enters», diu Khatxaturova. «Hi haurà més de 100.000 refugiats del Karabakh que estan traumatitzats i que seran un factor de desestabilització a Armènia. La diplomàcia s’ha de moure ràpid si no vol que la situació empitjori més», conclou la investigadora.