La victòria de l’ultra Milei en les primàries col·loca l’Argentina al caire del precipici

El Govern de l’Argentina va prendre aquest dilluns, sota l’allau de vots obtinguts per l’ultradretà Javier Milei en les Primàries Abiertas Simultànies i Obligatòries (PAS), la medecina que podria fer més amarg el present polític. Després que el candidat de La Libertad Avanza aconseguís, sense estructura partidària, només amb el favor dels mitjans i les xarxes socials, el 30% dels vots d’un procés que sol anticipar els resultats de les eleccions presidencials, dos mesos més tard, el Banc Central es va veure obligat a devaluar el peso, la moneda nacional, un 18,3%. El dòlar marginal, que impacta en la inflació, ha saltat per acte reflex dels 600 pesos per unitat, divendres passat, a 690. La pujada no té sostre i no fa més que enfortir les possibilitats de Milei de cara al 22 d’octubre. Per a Carlos Pagni, un sagaç analista del diari La Nación, cada escalada del preu de la moneda nord-americana enfonsa una mica més les oportunitats de Sergio Massa, el candidat del governant partit peronista, de convertir en realitat la gesta de remuntar l’ensopegada a les urnes.

Massa carrega amb una motxilla pesada: no només és l’abanderat oficial d’un Govern impopular. A més, es desentrampa com a ministre d’Economia. La caiguda del peso és la més accentuada des d’agost del 2019, quan, a l’empara de les PASO que van polvoritzar les il·lusions de Mauricio Macri de ser reelecte president, no va poder contenir la depreciació i, colèric, la va adjudicar a la victòria a l’espant dels mercats davant el retorn dels kirchneristes a les urnes. Quatre anys més tard, Massa no pot recórrer al mateix argument. Ningú el creuria, i molt menys si, en la seva condició paral·lela de negociador amb el Fons Monetari Internacional (FMI) es veu obligat a redoblar l’ajust, i incrementar els tipus d’interès fins al 118%, malgrat el seu efecte recessiu.

Per aquestes hores, Milei sembla ser el gran àrbitre de la política d’aquest país desconcertat. Quan es fixa la lupa sobre els resultats, la diferència que li va treure a la dreta tradicional, de la qual emergeix Patricia Bullrich com a guanyadora de la interna, és d’un punt i mig. Massa, doncs, va quedar dos punts i mig darrere seu. Un repartiment aproximat de tres terços.

Fenomen global

La melena postissa del candidat anarcocapitalista és a penes la dada de color local. Milei és l’equivalent argentí de Donald Trump, Jair Bolsonaro i del reverdiment de la dreta més dura a Xile, de la mà de José Antonio Kast. Una ombra que també es pot escampar per altres països llatinoamericans. «Pel bé de l’Argentina, que guanyi la força de la llibertat i que la corrupció, inseguretat i mediocritat siguin derrotades», va demanar el pinochetista.

No en va, Santiago Abascal, el líder de VOX, va saludar també des de Madrid la bona nova. «¡Enhorabona, Milei, pel teu nou triomf electoral a l’Argentina davant l’esquerra més radical!». L’«esquerra radical», en aquest cas, és el molt moderat Massa, i aquesta qualificació, que el vencedor de les PASO fa seva, mostra, a ulls d’alguns analistes, fins a quin punt el llenguatge de la política es deprecia tant com la moneda local. «Fa un any era un somni, després es va convertir en objectiu i avui, en realitat. Un excel·lent començament per al que pot ser el canvi real que l’Argentina necessita», va afegir, exultant, Abascal. El mateix va fer Eduardo Bolsonaro, el fill del president inhabilitat fins al 2030 per exercir càrrecs públics.

Raons d’una victòria

La victòria de Milei ha sigut filla d’una bronca acumulada especialment des de la pandèmia, però també d’un absentisme sense precedents que mostra una altra de les cares de la moneda del desencant. El 2019, havia sigut del 23,6%. Diumenge passat, era el 31%. «És inocultable que existeix una deserció deliberada», estima Pagni.

L’huracà de vots cap a la ultradreta suposa per a Bullrich, l’abanderada de l’espai conservador tradicional, un dilema. Juntos por el Cambio, la coalició que lidera l’expresident Macri, va perdre 2,5 milions d’adhesions respecte de les parlamentàries del 2021. D’aquesta manera, la crisi també arrossega l’espai polític que creia capitalitzar tot l’enuig col·lectiu. Milei va robar sufragis als hereus de Macri i a l’oficialisme. Sota aquestes noves circumstàncies, Massa estima que és possible ara intervenir en les discòrdies entre la ultradreta i la dreta i entrar en el segon torn, a finals de novembre.

Per a Martín Rodríguez, un dels més aguts observadors del present argentí, ni Massa ni Bullrich estan fora de carrera. Ara bé, ells corren amb desavantatge: no tenen la condició d’«il·luminat» que beneficia Milei. Al seu criteri, va guanyar les PASO perquè «va armar el PT dels treballadors pobres»: els precaritzats de tota espècie, sense protecció estatal ni vacances, i també aquells que compten amb una ocupació formal, però els diners no els abasten per arribar a fi de mes. Sobre aquestes condicions, Milei «desarma en viu l’edifici simbòlic del peronisme», aquell que solia predicar, amb una glossa d’Eva Perón, que «en cada necessitat hi ha un dret».

Un programa impracticable

Notícies relacionades

Els Reis homenatgen a Mauthausen els republicans morts

Israel vol militaritzar el repartiment de l’ajuda a Gaza després d’imposar la fam

El camí de les eleccions està traçat alhora per les negociacions amb l’FMI, que va postergar fins després de les PASO l’enviament de 7.500 milions de dòlars. Segons Julián Guarino, del diari Ámbito Financiero, el «messiànic» Milei està convençut que l’oportunitat de guanyar creixerà amb el desgast econòmic. En declaracions al Financial Times, el candidat de La Libertad Avanza va dir que, si s’imposa en els comicis, el seu pla «excedirà totes les metes» pactades amb l’organisme, tant en l’ajust de la despesa social, la retallada dels subsidis i la devaluació del peso argentí.

El seu pla mestre és la dolarització d’un país amb les reserves del Banc Central exigües. Milei té al cap portar-la a terme creant un fideïcomís als Estats Units, que podrien tenir com a suport alguns actius nacionals com el petroli. I pensa fer-ho des del primer minut del seu eventual Govern. Hi ha els que tremolen i els que somien amb aquest escenari. El president Alberto Fernández ha brillat per la seva absència en aquestes PASO. Parla poc perquè pocs el prenen seriosament. Malgrat mancar d’auditoris, no es va privar d’advertir que el que proposa Milei només es pot fer sobre la base d’una repressió brutal.