Crònica des de Buenos Aires: la ciutat amb set de dòlars

L’Argentina té escasses reserves internacionals i consumeix més divises que no en genera. La set de dòlars es manifesta en moments d’enganyosa tranquil·litat i els dies d’angoixa. Els comerços pengen cartells que avisen que s’accepta aquesta moneda com a mitjà de pagament. Però, ¿a quina cotització? Fa dues setmanes, es necessitaven 388 pesos per comprar un dòlar al mercat negre. El 17 d’abril ja es necessitaven 418 pesos i el dilluns 24 del mes passat, 462. L’endemà va saltar a 500, i després va baixar uns 25 pesos. Ningú sap quan tornaran les hores de frenesí canviari. Sempre cal estar preparats i mai arriba per prevenir-se.

Al centre financer d’aquesta capital, l’anomenada city, s’hi pot palpar el ritme amb què es mou el preu. «Canvi, canvi», vocifera un home o una dona al carrer Florida. «Dòlars, euros, reals», afegeix. Ja no s’amaga, com en els temps de prescripcions en què els anomenats ‘arbrets’ informaven furtivament de la seva presència i disposició al negoci en el mercat negre. Es tracta, ara, de cridar ben fort, fer-se sentir i veure. Els compradors i venedors solen ser colombians o veneçolans. En són tants, que una orella atenta podria escoltar-los com un cor que entona el mateix. Una vegada pactada una suma, materialitzen l’intercanvi en una «cova», com es diuen aquests locals i oficines.

Impacte quotidià

És aquesta muntanya russa que impacta en els preus dels comerços de barri, desencadena pics inflacionaris i atacs de nervis que converteixen la cançó de Copani en el mirall grotesc en què se senten reflectits tants argentins. «Per un dòlar em faria de la CIA i la meva mare i el meu pare i la meva germana mataria.» Aquesta inquietud latent és filla d’una història d’ensopegades. Com expliquen Mariana Luzzi i Ariel Wilkis a ‘El dólar. Historia de una moneda argentina (1939-2019)’, aquesta moneda va més enllà de les seves funcions naturals, l’estalvi, la inversió i les transaccions immobiliàries. Es tracta d’«un artefacte públic d’interpretació de la realitat econòmica i política que cap ciutadà del país pot obviar». Per això, del dòlar en parlen els taxistes i els empleats públics, tot i que no el posseeixin ni acaparin, perquè només és l’usdefruit d’una minoria.

El dòlar es va començar a instal·lar com a tema de conversa gairebé quotidià durant l’última dictadura, quan es va enfortir artificialment la moneda local, només amb finalitats especulatives. «Qui aposta al dòlar, perd», va dir el 1981 el ministre d’Economia Lorenzo Sigaut. La seva voluntat de sostenir el preu artificial de la divisa va resultar en va. El peso argentí es va esfondrar un 30% i va arrossegar el règim castrense. L’eclipsi de Raúl Alfonsín, el primer president de la transició democràtica, va quedar associat a aquestes curses canviàries que el van obligar a avançar el traspàs de comandament. Tres anys més tard, Domingo Cavallo, un funcionari d’aquella dictadura, va ser convocat pel peronista Carlos Menem per gestionar l’economia. El que va fer va ser establir una paritat entre el peso i el dòlar que una dècada més tard es va fer miques amb el ‘corralito financer’ que va acabar amb la gestió de Fernando de la Rúa. 

El préstec més elevat de l’FMI

Notícies relacionades

Els Reis homenatgen a Mauthausen els republicans morts

Israel vol militaritzar el repartiment de l’ajuda a Gaza després d’imposar la fam

«Qui va dipositar dòlars, rebrà dòlars», va garantir el president interí Eduardo Duhalde, a l’acabar d’assumir, el 2002. Es va tractar d’una promesa que no es podia complir a curt termini i que va enervar els estalviadors estafats. La presidenta Cristina Kirchner també va tenir els seus contratemps. Igual que el seu successor, el dretà Mauricio Macri, que va obtenir el préstec més elevat de la història del Fons Monetari Internacional (FMI): 45.000 milions de dòlars. Fernández ha refinançat aquest pesant deute i s’ha enfonsat políticament per complir els compromisos de pagament. La seva lleialtat a l’ajust no li ha evitat tempestes i n’augura d’altres.

El desencant amb el peronisme li obre les portes a la ultradreta per primera vegada. L’economista, excantant de rock i especialista en sexe tàntric, Javier Milei, promet eliminar el Banc Central i la dolarització completa de l’economia com a panacea. Ja no es tractaria de pensar ocasionalment «en dòlars», sinó adoptar la moneda com a pròpia. «La dolarització no és adequada per a l’Argentina», va dir Jorge Remes Lenicov, el ministre d’Economia de Duhalde que va posar fi el 2002, mitjançant una devaluació, a la fantasia que un peso era equivalent a un dòlar. Malgrat les prevencions de molts economistes, Milei es posiciona cada vegada més bé a les enquestes, i fins i tot podria ser president.  Una estrofa d’aquella cançó de Copani pot ser profètica: ‘Por un dólar a usted lo votaría, por un dólar tal vez me bañaría’.