Polèmica al país

«Caigui qui caigui», la creuada anticorrupció que sacseja el cor del poder a Veneçuela

Maduro s’ha posat al capdavant de la croada, però l’oposició i exaliats diuen que el president no és aliè a la trama

«Caigui qui caigui», la creuada anticorrupció que sacseja el cor del poder a Veneçuela

Carlos Becerra/Bloomberg

4
Es llegeix en minuts
Abel Gilbert
Abel Gilbert

Corresponsal a Buenos Aires

ver +

«Corrupció», és la paraula que ressona a Veneçuela amb aires indignats. El Govern de Nicolás Maduro no deixa de repetir-la en totes les seves instàncies des que va sortir a la llum una trama enquistada en la indústria petrolera i altres branques de l’Estat i el partit oficial. El fiscal general, Tarek William Saab, ha informat que fins al moment han sigut arrestades 51 persones involucrades en un cas gegant. Es calcula que l’estatal PDVSA, el cor i el mateix cos de l’economia d’aquest país, ha perdut milers de milions de dòlars per rius de cru que van ser entregats a particulars només en els últims dos anys, i els pagaments dels quals mai van ser incorporats a les seves arques. L’escàndol va obligar a dimitir Tareck El Aissami, el ministre de Petroli i un estret col·laborador de Maduro.

El mateix mandatari s’ha convertit en el portaveu d’aquesta ira en la qual es barreja la desviació de diners amb una vida llibertina. L’enviliment públic i el sexe desmesurat semblen anar de la mà, segons el president. Part dels detinguts, integrants de l’elit, no només acumulaven riqueses, sinó que realitzaven «orgies terribles» a les seves «mansions» a la urbanització del Chacao i l’est de Caracas. «Caldrà explicar tot això», va proclamar.

El 17 de març passat, el madurisme va posar en escena la creuada anticorrupció. Aquell dia van començar a ser detinguts funcionaris del poder judicial, PDVSA i algunes alcaldies municipals. El braç de la llei va arribar fins als responsables de l’ens públic de criptoactius creat per eludir les sancions nord-americanes. També van ser detinguts vuit integrants de la cúpula de la Corporació Veneçolana de Guaiana (CVG), un conglomerat d’empreses públiques de recursos miners, forestals i elèctrics, i el president de la Siderúrgica de l’Orinoco, tots acusats d’haver malversat fons.

L’abrupte gir ètic del Palau de Miraflores va ser batejat com «caigui qui caigui», una consigna que suggereix la possibilitat de sorprenents troballes delictives al cim del poder. De moment, l’Assemblea Nacional ha aprovat per unanimitat la llei d’extinció del domini que permetrà passar a l’Estat els béns adquirits amb diners de la corrupció. La proposta havia sigut presentada pel número dos del madurisme, el diputat, Diosdado Cabello. «El nostre poble confia en nosaltres. No hi haurà perdó», va dir el també vicepresident del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV).

Incredulitat i temor

L’oposició va desacreditar en el seu conjunt l’operació «caigui qui caigui». El precandidat presidencial Henrique Capriles va atribuir els desfalcs a una manera d’exercir el poder. «Aquest poble ha patit massa conseqüències dels que ens governen i no té sentit continuar afegint aquest patiment. Està del tot demostrat que aquesta política va fracassar i només li ha servit a Maduro».

Rafael Ramírez va ser 12 anys ministre de Petroli, gran part d’ells a les ordres del finat president Hugo Chávez. Després va ocupar càrrecs estratègics amb Maduro, fins que van separar els seus camins. Ramírez, que s’ha exiliat a Itàlia, i l’extradició del qual és reclamada per les autoritats veneçolanes, va considerar que el present escàndol és només una «baralla entre oligarques». Segons el seu parer, Maduro és art i part del que sacseja el país. «No es tracta de funcionaris que van evadir els controls existents, sinó que des del mateix Govern es van treure tots els controls que existien». Les desenes de persones arrestades són «bocs expiatoris» i «falten els caps» d’aquest esquema il·legal.  Ramírez compara el que passa a Veneçuela amb el col·lapse de la Unió Soviètica, moment en què «els jerarques del partit» comunista es van repartir les empreses i van esdevenir, a partir del 1991, el que es coneix en l’actualitat com els «oligarques russos».

Notícies relacionades

L’analogia amb l’experiència soviètica va ser assenyalada al diari oficialista Últimas Noticias per una de les seves principals firmes, Luis Britto García. «La manera d’acabar amb el socialisme és infiltrar amb neoliberals els seus dirigencias». Però alhora, García va alertar sobre els efectes d’aquestes pràctiques en una societat empobrida. «La corrupció trenca el sac quan desgasta la credibilitat de les excuses en nom de les quals s’exerceix».

Res nou sota el sol

Luis Romero, columnista del portal d’esquerres Aporrea, va expressar el seu escepticisme en relació amb els abastos de l’actual croada moral. «En un país com el nostre, on la corrupció estatal i empresarial campeja amb total barra i impunitat, sempre serà cridaner que el Govern nacional mateix encapçali una ofensiva anticorrupció». Això és així, d’acord amb Romero, perquè «els diferents grups de poder que componen el Govern –literalment– han saquejat l’erari públic per al seu propi benefici, cosa que ha portat a l’aparició d’una capa de nou-rics que, a més d’escapar part dels seus botins a paradisos fiscals, renten capitals al país presentant-se com els nous ‘herois’ empresarials sobre els quals descansa el futur nacional».