¿Per què les líders polítiques s’atreveixen a dimitir?

«No s’ha d’oblidar que aquestes dones han governat en un sistema dissenyat per i per als homes», apunta Isabel Muntané, periodista i coordinadora del màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Les dones no fa ni 50 anys que són a les més altes esferes de la política. La primera dona democràticament elegida com a presidenta va ser la islandesa Vigdís Finnbogadóttir el 1980, que, després de 16 anys en el poder, continua sent la cap d’Estat més longeva del món. «És molt difícil encaixar dones en una estructura que està codificada des del subjecte masculí», afegeix Muntané.

Tant Ardern com Sturgeon han transmès aquesta mateixa sensació en el seu discurs de comiat. «No ho deixo perquè sigui dur, ho deixo perquè no tinc prou energia per fer-li justícia», va dir la líder neozelandesa el 19 de gener. La seva homòloga escocesa va seguir la mateixa línia ni un mes després: «No puc donar a aquesta feina cada gram d’energia que requereix». Aquestes paraules, que reconeixen l’esgotament, que se sinceren sobre els seus malestars, que honren unes institucions que respecten, no són gaire comunes en política. «Han hagut d’arribar les dones per humanitzar el poder», assenyala Muntané, «però a l’humanitzar-lo, també s’ha passat a ridiculitzar-lo».

Sota l’escrutini i la violència

Si les dones ja acostumen a viure sota la lupa, en el cas d’aquelles que arriben a elevades posicions de poder, la mirada sobre seu s’aguditza. L’escrutini és permanent. «Al marge del fet de gestionar un alt càrrec, han d’enfrontar-se a la pressió mediàtica, el posicionament en temes controvertits, la responsabilitat, treballar a contra rellotge i la presa de decisions importants», explica la psicòloga Carla Pedreño. «A més, les directives assumeixen aquestes posicions amb més dificultats i marginació: se’ls en exigeix més alhora que tenen menys marge d’error», remarca. 

Mai governar ha sigut un camí de roses, però aquestes dones s’endinsen en un terreny hostil. «Les dones tenen formes més comunals de relació, prenen decisions més democràtiques o participatives», diu Pedreño. A més, en el cas de Sturgeon i Ardern, han portat a terme polítiques diferents que suposen canvis substancials en el mateix sistema. La neozelandesa ha mostrat la cara més amable dels mandataris, abraçant familiars de víctimes del terrorisme i elevant la seva gestió de la pandèmia a la popularitat mundial. L’escocesa, per la seva banda, ha encapçalat la lluita per la independència de la seva terra i s’ha compromès amb una altra polèmica ‘llei trans’.

«Més poder, més agressions»

Notícies relacionades

L’adeu de Sturgeon per «sentit del deure»

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

En el trajecte, els ha plogut violència de tots els colors. «És diària: com més poder tens, més agressions reps», denuncia Muntané. «Lluny de les nostres fronteres i aquí mateix, veiem com totes les dones en política pateixen la sexualització, la infravaloració dels seus coneixements i capacitats, però aquesta agressivitat s’encrueleix amb les dones joves d’esquerres», afirma la també professora universitària. Governar sota una tempesta de bales és un afront que a poques els ve de gust liderar. «Alguns estudis exposen que les dones tenen menys preferència per ocupar càrrecs directius o en prefereixen d’altres amb més conciliació, ja que arriben a pensar que no són prou adequades o busquen entorns menys hostils perquè saben tot el que els vindrà per endavant», explica Pedreño.

Però algunes, encara poques, com Sturgeon o Ardern –i tantes altres que els han obert el camí–, s’embarquen en el repte. Han d’anar amb compte. La investigació mostra que quan les dones s’emmotllen al perfil de líder forta i segura de si mateixa són vistes com a desagradables, mentre que en els homes «fa que siguin vistos com a més eficients», diu Pedreño. Tot i que tampoc poden mostrar-se gaire toves per ser preses seriosament, així que habiten en aquest constant equilibri. «Potser les dones tenen més sentit de la responsabilitat per dimitir quan toca, però també arriba un moment en què la vida va per davant, en què ja no pots i has de prioritzar viure», conclou Muntané. Jacinda, Nicola, a viure.