L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’adeu de Sturgeon per «sentit del deure»
Aquí no dimiteix ningú. O ho fa qui s’hauria de quedar
Hi ha dies en què un es desperta amb el tarannà del grec Parmènides, amb més ganes de contemplar que de fer. Hi ha dies en què un es quedaria al llit llegint l’última novel·la d’Ignacio Martínez de Pisón, ‘Castillos de fuego’ (Seix Barral). Determinats dies, un renunciaria a gairebé tot per prendre un cafè amb un amic a l’Hotel Alma o per córrer pel parc de la Ciutadella per baixar el colesterol i pujar la bilirubina de l’ànim. Ah, la imprescindibilitat de passejos, cafès i amics. Són algunes de les raons que ha esgrimit Nicola Sturgeon al presentar la dimissió com a primera ministra d’Escòcia després de vuit anys en el càrrec. «Soc un ésser humà», diu.
Bé és cert que Sturgeon no es troba en el seu millor moment per la punxada de la ‘llei trans’, els recels que desperta dins del seu propi partit i potser perquè la seva aspiració política més gran, la independència, ha passat a ocupar el vuitè lloc en la llista de preocupacions dels escocesos, per darrere de la sanitat, l’educació, la inflació i altres assumptes (més o menys com aquí, ens atreviríem a dir). Però l’honra la humilitat de reconèixer que també li han passat factura el temps, l’impacte físic i mental, la gestió de la covid i la mecànica del poder, la fricció atroç de coixinets i engranatges en la política moderna. Diu que se’n va per «sentit del deure», perquè no pot continuar donant cada gram d’energia que la feina requereix. Quan s’utilitzen símils així, del camp semàntic de les ciències físiques, és que s’està exhaust, aixafat per la teoria de la gravetat.
AL CAMÍ D’ARDERN
Notícies relacionadesJacinda Ardern, en canvi, va preferir la química: «Tinc el dipòsit buit», va declarar al gener al presentar la dimissió com a primera ministra de Nova Zelanda al cap de cinc anys de mandat. Idèntics motius: caiguda de la popularitat i esgotament pel ritme i la pressió de la política esqueixada. En ocasions, convé baixar de la bicicleta, reconèixer els propis límits, com va fer la gimnasta nord-americana Simone Biles, que es va plantar a la final dels Jocs Olímpics de Tòquio sentint «el pes del món» sobre la seva esquena. Tres exemples, tres dones, sigui dit de passada.
Dimitir continua sent un nom rus a Espanya, com Serguéi o Liudmila, tot i que l’assumpció d’errors i fragilitats greixaria l’embolic públic. Aquí no dimiteix ningú o ho fa qui s’hauria de quedar. Em refereixo al catedràtic Antonio Cabrales, un economista de categoria, amb un currículum de Champions, que ha hagut de renunciar com a conseller de Banc d’Espanya, a proposta del PP, al cap de poques hores del seu nomenament, perquè al seu dia va firmar una carta de suport a l’exconsellera pròfuga Clara Ponsatí. Aniríem millor si les capacitats pesessin més que les idees.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
