La Gran Renúncia: «No puc més», per Patrycia Centeno

Tot i que la seva tan polèmica llei trans i la impossibilitat de celebrar un nou referèndum d’independència han minvat considerablement la seva popularitat, Nicola Sturgeon va assegurar que la decisió venia de lluny i que era més personal que política.

Repasso les rodes de premsa de Sturgeon, Ardern, Artadi o de Montse Venturós (exalcaldessa de Berga), però també penso en la gimnasta Simone Beil o la tennista Naomi Osaka. «No puc més», «no em queden forces», «ho he donat tot», «m’he buidat», confessen. «¿Podria continuar un parell de mesos més? Sí, és clar que sí. Però sincerament no podria continuar donant-ho tot», va dir Sturgeon. No és una sensació aliena; segurament la majoria l’ha experimentat en algun moment. A les dones se’ns exigeix i ens autoexigim més: no oferim el 100%, forcem la màquina fins al 250% perquè d’una maleïda vegada se’ns valori en un món creat per i per a ells.

No és gens fàcil encaixar-hi i continuar respirant. Hem de demostrar contínuament que podem amb tot i carreguem no només la nostra reputació personal, sinó també la de tot un gènere.

I, òbviament, el sobreesforç d’heroïnes al qual aspirem i ens sotmeten (ens sotmetem) és esgotador i, com esmenten totes elles, «passa factura». Per això, no és casual tampoc que totes aquestes líders en la seva renúncia coincideixin a recordar(-se): «soc humana».

La Gran Renúncia (és a dir, el que socialment es coneix com el degoteig massiu de treballadors nord-americans que han dit adeu a les seves feines voluntàriament des que es va iniciar la recuperació postpandèmica) ha sigut majoritàriament femenina, perquè l’estrès durant el confinament ha sigut més brutal per a elles en tots els sentits i el cos i la ment els han obligat a parar i a dir «fins aquí: o això canvia o m’ofego». Precisament la gestió de la crisi de la covid-19 apareix també en el discurs de comiat de totes aquestes líders polítiques com el punt d’inflexió.

Retirar-se a temps

Està demostrat. En general, els homes tenen més força física, però les dones som més resistents (força mental). D’exemples públics en podria citar milers, però prefereixo que cada lector recorri als domèstics i íntims, els que més a prop tingui. En el meu cas, la meva mare, la meva tia, infinitat d’amigues i clientes m’ho demostren. No obstant, és lícit permetre’s no poder més. És fins i tot saludable abandonar un càrrec, una feina o una situació sense temor que socialment la renúncia s’interpreti com un fracàs.

En l’àmbit personal hem vist una clara evolució en les últimes dècades en aquest sentit i ara comença a succeir en el lideratge.

Abans les dones aguantaven la càrrega total i permanent del treball domèstic i un matrimoni tòxic, i fins i tot suportaven maltractaments. Va ser important adonar-nos que no havíem de resistir fins a asfixiar-nos en el pla privat i ara és increïblement alliberador que dones amb brillantor i èxit es permetin retirar-se a temps... Perquè, tot i que la resistència es pugui presentar com una gran virtut, tensada al màxim i de manera continuada ens pot provocar un immens dolor i seqüeles (emocionals i, per tant, físiques) de per vida.

El lideratge femení, que a més practiquen algunes dones, és complicat d’implementar en un sistema encara patriarcal que expulsa qualsevol versió afable d’habitar el poder. I, tot i que siguin referents en l’ús de la intel·ligència emocional (com Jacinda Ardern amb el seu «siguin forts, siguin amables»), els seus equips, els seus entorns (i també les societats) han d’aprendre a protegir-les i cuidar-les mentalment (procurar mirades serenes) perquè la transició a altres estructures de poder més sanes sigui factible.

Notícies relacionades

Bon Jovi, a la recerca del torrent de veu perdut

Linklater, cine contra l’algoritme

Podria semblar que aquesta resistència fins al límit només es troba en l’elit política, empresarial o esportiva. Però en absolut és així, només que els seus casos tenen més visibilitat mediàtica i, molt important, elles es poden permetre dir «prou» (tenen alternatives laborals, econòmiques, vitals...). «No puc més» (no us puc donar res més ja), adverteixen. Nosaltres, tampoc.

Continuarem.