¿Un nou Harmagedon? Lliçons de la crisi dels míssils de Cuba

Tot just acabar la crisi dels míssils, que a Rússia es coneix com la crisi del Carib i a Cuba com la crisi d’Octubre, el poder nord-americà es va encarregar de començar a oferir la versió que es repetiria durant dècades: la d’un JFK que, des que el 16 d’octubre de 1962 va veure algunes de les 928 fotos fetes dos dies abans per un avió espia U-2 a Cuba que eren prova inequívoca que la Unió Soviètica havia col·locat en secret a l’illa míssils nuclears de rang mitjà amb capacitat per assolir els EUA, va respondre al llarg de 13 dies amb el que el seu assistent i biògraf, Arthur Schlesinger va descriure com «una combinació de duresa i contenció, voluntat, valor i sentit comú».

Aquest mateix poder es va ocupar també de mentir, manipular i amagar informació, incloent-hi la que l’acord anunciat per Khrusxov el 28 d’octubre en el qual el líder soviètic accedia a retirar els míssils a canvi de la promesa nord-americana de no envair Cuba tenia un component secret: un compromís de Washington per treure de Turquia els 15 míssils de mig abast Júpiter que havia desplegat l’any anterior i a què podien arribar tot l’oest de la Unió Soviètica.

S’oferia així una versió dels fets com el triomf de l’estratègia de l’ús de força de manera controlada per obligar l’adversari a replegar-se, una interpretació falsa i perillosa, com comprovaria Lyndon B. Johnson, vicepresident i successor de Kennedy que no va tenir accés a la veritat i va mirar d’aplicar les suposades lliçons al Vietnam amb resultats desastrosos.

Des de finals dels 80, no obstant, la desclassificació gradual de documents, incloent-hi les gravacions que el mateix Kennedy va realitzar en secret de les reunions del Comitè Executiu del Consell de Seguretat Nacional que va designar per a la crisi (ExComm); l’accés a arxius a Rússia i a Ucraïna; els testimonis de protagonistes i nombroses investigacions d’historiadors i estudiosos han anat desarticulant el mite.

El que queda és una història de la qual «és important treure les lliçons correctes, com diu en una entrevista telefònica Michael Dobbs, autor de ‘One Minute to Midinight’, un dels llibres que van contribuir a acabar amb la versió oficial. La principal: «que el pitjor risc no va arribar de les intencions deliberades de Kennedy i Khrusxov, que junts van entendre que havien de posar fi ràpidament a una crisi que si no s’escaparia de control, sinó d’errors, fallades de comunicació, accidents... petites escalades que es podien haver convertit en fatals»^.

La guerra freda i Cuba

Ni Kennedy ni Khrusxov, que l’octubre de l’any anterior havien aconseguit resoldre les hores d’extrema tensió que es van viure amb els seus tancs enfrontats a Checkpoint Charlie al mur de Berlín, volien començar una guerra nuclear que sabien impossible de guanyar, però la van acostar.

El primer, malgrat l’aclaparador domini nuclear dels EUA i seguint la seva promesa d’una política exterior de «vigor», havia ordenat l’expansió més gran en temps de pau del poder militar. Va fer colossals les seves forces estratègiques nuclears, com els Júpiter que apuntaven l’URSS des de Turquia i Itàlia, o els Thor des del Regne Unit. I l’abril de 1962 va realitzar la primera prova del míssil balístic intercontinental Minutemen.

Aquest test va ser un cop per a Khrusxov, que s’havia presentat com a líder d’un país que superava els nord-americans en tecnologia de míssils, a més de com a defensor del comunisme mundial. I necessitat d’una victòria, el líder soviètic va tenir la idea d’enviar míssils a Cuba per protegir una illa que obsessionava Washington. El mateix JFK havia aprovat l’any anterior l’intent d’invasió de Bahía de Cochinos, que va fracassar estrepitosament, i el seu germà, el fiscal general Bobby Kennedy, va ser qui va supervisar l’Operació Mangosta, la missió clandestina més gran en la història de la CIA, que va continuar intentant assassinar o enderrocar Fidel Castro.

 «A més de protegir Cuba, els nostres míssils hauran igualat el que a Occident li agrada anomenar «l’equilibri de poder», va explicar Khrusxov a l’anunciar la seva decisió al consell de Defensa. “

Els americans han envoltat el nostre país amb bases militars i ens amenacen amb armes nuclears i ara aprendran el que se sent quan tens míssils enemics apuntant-te».

Castro no volia armes ni míssils, sinó alguna cosa com l’Article 5 de l’OTAN, una declaració pública que l’atac a un era l’atac a tots. «Si els EUA entenguessin que una invasió de Cuba significaria guerra amb la Unió Soviètica això seria la millor manera d’evitar que envaïssin Cuba», va dir. Va acabar, no obstant, acceptant l’ajuda militar i va rebre llum verda l’Operació Anádir, batejada per un riu que desemboca al mar de Bering, un nom amb què es pretenia fer creure els soldats que es dirigien a un lloc fred i no al Carib.

Castro volia fer públic l’acord, però Khrusxov volia mantenir-lo secret i anunciar-ho el novembre a l’ONU. Va ser un il·lús. A l’agost se’n va anar descobrint l’arribada de 8.500 soldats soviètics, míssils antiaeris i un altre equipament militar de curt abast a Cuba. I al setembre Kennedy va emetre un comunicat calculant que no hi havia capacitats ofensives, una valoració que també havia fet la CIA. «Si fos d’una altra manera», va advertir, «seguirien les més greus conseqüències».

Els 13 dies

Tot va canviar el 16 d’octubre quan li van presentar a Kennedy les fotos que confirmaven la presència dels míssils nuclears d’abast mitjà. Des de la primera reunió de l’ExComm, quan encara no se sabia si els míssils eren operatius, es van plantejar i van debatre diverses opcions. Bombardeig estratègic. Campanya més àmplia. Invasió (una cosa que defensava Bobby Kennedy, que va plantejar una operació de bandera falsa a Guantánamo per justificar-la). Quarantena naval amb amenaça de més acció militar...

Hi havia consciència que el desplegament soviètic no canviava l’anomenat «equilibri nuclear». I com recordaria anys després el secretari de Defensa, Robert McNamara, Kennedy «va dir que era políticament inacceptable deixar en pau aquests llocs de míssils. No va dir militarment, va dir políticament».

El demòcrata va mantenir la seva agenda pública aquells dies per no revelar la crisi als nord-americans. Veia l’encreuament atòmic com «el fracàs definitiu». I va resistir les agressives propostes dels líders militars. En el full de ruta de Kennedy, en qualsevol cas, ja havia calat més la recomanació que li va donar el seu ambaixador davant les Nacions Unides, Adlai Stevenson, un home que havia sigut el seu rival en primàries i pel qual no sentia cap simpatia però al qual va escoltar quan li va recomanar la diplomàcia i «no llançar un atac fins a haver explorat les possibilitats d’una solució pacífica». I JFK va optar per imposar la quarantena (haver-lo declarat bloqueig hauria constituït un acte de guerra), una decisió que va anunciar públicament en un discurs televisat a la nació el dia 22. El país va saber de la crisi sis dies després que comencés.

Bloqueig

Les següents jornades van seguir gestions diplomàtiques per aconseguir que l’Organització d’Estats Americans recolzés el bloqueig, discursos al Consell de Seguretat de les Nacions Unides... I el 24 es van desplegar 200 vaixells per al bloqueig, al qual Khrusxov va respondre amb una carta, en la qual va parlar d’un «acte d’agressió que empeny la humanitat a l’abisme d’una guerra mundial de míssils nuclears». «No està declarant una quarantena», va escriure el líder soviètic, «sinó marcant un ultimàtum i amenaçant que si no cedim a les seves demandes utilitzarà força. ¡Pensi el que està dient! ¡I vol persuadir-me que accepti! Què significaria? Significaria guiar-se en les relacions amb altres països no per la raó, sinó sotmetent-se a l’arbitrarietat. Ha deixat d’apel·lar a la raó, desitja intimidar-nos».

La tensió seguia en escalada, la respiració continguda. Els russos es van resistir als intents de la Marina d’inspeccionar els seus barcos. Però també seguien els contactes, tant entre Kennedy i Khrusxov (que es van creuar 25 cartes) com a través de canals secrets entre Bobby i l’ambaixador rus a Washington, Anatoly Dobrynin.

El 26 d’octubre el Kremlin va posar sobre la taula una proposta: treure els míssils a canvi que acabés la quarantena i Washington fes la promesa de no envair. «Senyor president», va escriure Khrusxov aquell dia. «Hem de no estirar els extrems de la corda en la qual ha lligat el nus de la guerra, perquè com més estirem els dos, més s’estrenyerà el nus. I un moment pot arribar que el nus sigui tan fort que fins i tot el que el va lligar no tindrà força per desfer-lo, i llavors serà necessari tallar-lo. I el que això significaria no he d’explicar-l’hi, perquè entén perfectament de quines terribles forces disposen els nostres països».

Els líders militars i altres membres de l’ExComm continuaven insistint en l’acció militar, però Kennedy estava en un altre estat mental.

«¿T’adones que si cometo un error en aquesta crisi moriran 200 milions de persones?», li va dir a Pierre Salinger, el seu secretari de premsa. I en una estona que va passar a la Casa Blanca, aprofitant l’absència de Jackie, amb Mimi Beardsley Alford, la becària de 19 anys que era una de les seves amants, va assegurar: «Prefereixo veure els meus fills rojos que morts».

Dissabte negre

Tant Kennedy com Khrusxov estaven decidits a no desencadenar l’Harmagedon. Però aquell 27 d’octubre va ser el recordatori més gran que el monstre que havien posat en marxa no estava sota el seu control. Aquell «dissabte negre», un U-2 espia va ser enderrocat sobre Cuba per un míssil terra aire SA-2 disparat sense autorització del Kremlin per un oficial soviètic, cosa que va provoar la mort del pilot, Rudolf Anderson. Khrusxov va reaccionar histèric, segons explicaria després el seu fill Serguei, amenaçant d’exiliar l’oficial a Sibèria i afirmant: «Tot penja d’un fil».

Aquell mateix dia també un U-2 va entrar a l’espai aeri soviètic sobre la península Txukotka, a Sibèria, i els dos F-102 de combat armats amb míssils de cap nuclear que es van enviar des d’Alaska per localitzar-lo no es van creuar per molt poc amb dos MiG-17 soviètics enviats a interceptar l’avió nord-americà.

I potser més perillós encara va ser un incident al mar dels Sargassos. Tot i que hi ha diferents versions sobre els detalls, aquell dia Valentin Savitsky, el capità d’un submarí rus envoltat per barcos i avions dels EUA que mantenien la quarantena, va pensar que era sota atac dels EUA. Va donar ordres de disparar un torpede amb un cap nuclear de 15 quilotones i la mateixa força destructiva de la bomba que va destruir Hiroshima. La intervenció d’un altre membre de la tripulació, Vasili Arkhípov, va evitar la debacle. 

La resolució

Tot i que Kennedy va intensificar les amenaces d’intervenir hi va haver més negociacions aquell dia i el següent, el diumenge 28 a les 5 de la tarda al Kremlin, migdia a la Casa Blanca, en un anunci sorpresa per ràdio Moscou Khrusxov va acceptar la promesa de Kennedy de no envair Cuba com a quid pro quo de la seva retirada (no va parlar de l’acord secret sobre els Júpiter, uns míssils que en qualsevol cas Kennedy s’havia plantejat retirar ja a l’agost per la seva obsolescència). «Aquesta vegada estàvem realment al caire de la guerra», diria després Khrusxov explicant per què va utilitzar la ràdio.

Els comandaments militars als EUA seguien sense creure les seves paraules i advocant per atacs aeris i una invasió. El general LeMay va declarar: «Hem perdut. Hauríem d’entrar-hi i tombar-los». Però Kennedy, que va arribar a dir «els militars estan bojos», havia pres una decisió.

El mateix va passar amb Khrusxov, que va ser destituït dos anys després de la crisi. Després recordaria que al preguntar als seus assessors militars si podien assegurar-li que resistir no resultaria en la mort de 500 milions d’éssers humans el van mirar «com si estigués boig, o pitjor, com un traïdor. La pitjor tragèdia segons com ho veien», diria Khrusxov, «no era que el nostre país pogués ser devastat i tot perdut, sinó que els xinesos o els albanesos ens podrien acusar de debilitat o apaivagament. ¿Quin bé m’hauria fet en l’última hora de la meva vida saber que tot i que la nostra gran nació i els EUA estaven en absolutes ruïnes l’honor nacional de l’URSS estava intacte?»

Notícies relacionades

Una empresa israeliana fabricarà "aviat" drons al Marroc

Sunak esgrimeix la immigració de cara a les eleccions

El pacte dels dos líders tampoc va ser bé rebut per Fidel Castro, que es va ferir trencant un mirall amb un puny. Van arribar després moments de relacions tenses entre Cuba i Rússia i crits de fidelistes als carrers de l’illa, que cantaven «Nikita, Marieta, el que es dona no es treu».

El 1963, cinc mesos abans de ser assassinat, Kennedy va oferir un discurs a l’American University, on va plantejar que tota la guerra freda s’havia de replantejar. «Mentre es defensen els interessos propis vitals, els poders nuclears han d’evitar aquestes confrontacions que porten l’adversari a escollir entre una retirada humiliant o una guerra nuclear. L’enllaç comú més bàsic que tenim és que tots habitem aquest petit planeta, tots respirem el mateix aire, tots celebrem el futur dels nostres infants», va dir. «I tots som mortals».