Libanesos però apàtrides al seu propi país

Sense dades oficials, s’estima que hi ha uns 100.000 nens apàtrides al Líban, la majoria nascuts de la unió entre una dona libanesa i un home estranger, segons l’estimació que ofereix el moviment La Meva Nacionalitat, la Meva Dignitat. Com l’Amanda, aquestes persones no disposen d’un document que els identifiqui com a libanesos. D’acord amb la llei, no ho són, amb totes les greus conseqüències que això implica. La recent decisió del Ministeri de Treball de permetre a la ciutadania indocumentada treballar en alguns sectors que fins ara els estaven vetats ha portat el focus de nou sobre aquest creixent grup de població.

Lebanese women have demanded & waited too long for a nationality law that grants them the same right as men to pass citizenship to their children & spouse. Parliamentary candidates who say they support women *must* support nationality law reforms for #GenderEquality. @Jinsiyati https://t.co/dIXfc1NeK0

— Nationality Campaign (@EQL_Nationality) 21 de enero de 2022

«Vivim en un règim populista i aquestes iniciatives es quedaran en paraules», denuncia Lina Abou Habib, directora de l’Institut Asfari per a la Societat Civil i la Ciutadania de la Universitat Americana de Beirut. Fa 20 anys que Abou Habib treballa en la campanya per al dret a la nacionalitat de les dones àrabs i ha vist com Algeria, Egipte o el Marroc han reformat les seves lleis per esmenar la discriminació. «Encara queden països com el Líban on no hi ha cap esforç per, almenys, alleujar la càrrega d’aquestes dones i les seves famílies en termes de drets bàsics», remarca.

Els fills de mares libaneses i pares estrangers s’enfronten a dificultats en l’accés a l’educació i a l’atenció mèdica, a la mobilitat o a la propietat. Sense la nacionalitat, no poden treballar en professions que exigeixen formar part d’un sindicat com la medicina o l’advocacia. Coneixedora d’aquest panorama des de petita, l’Amanda va optar per abandonar casa seva abans de temps. «Me’n vaig anar als 18 anys, no tinc cap dret en aquest país», explica des de Londres a aquest diari. «No és només el cost financer sinó el cost emocional de ser tractats com estrangers i ser víctimes del racisme, l’ostracisme i la falta d’oportunitats», apunta Abou Habib.

Llei colonial francesa

Va ser durant el període colonial el 1925 quan França va imposar aquesta llei al territori del Líban, a semblança de la que hi havia vigent a la metròpolis. Gairebé un segle després, la classe política libanesa manté aquesta llei sota l’argument de l’amenaça de naturalització o reassentament dels milers de refugiats palestins que van arribar al país a mitjans del segle passat, i els sirians acabats d’instal·lar. «El 1925 no hi havia refugiats», denuncia Claudine Aoun, la presidenta de la Comissió Nacional de Dones Libaneses. «El seu manteniment està relacionat amb les pràctiques i la cultura patriarcal i amb el sistema confessional i les lleis que tenim», afegeix.

Modify the Nationality Law now without any delay or omission#my_rights_are_not_a_bonus #nationality #right #جنسيتي_حق_لي_ولأسرتي #Equalcitizenship pic.twitter.com/MfFugwJ0mM

— Jinsiyati Campaign (@Jinsiyati) 28 de diciembre de 2021

El temor de trencar l’equilibri demogràfic que sustenta el sistema polític ha sigut un altre dels arguments per no reformar aquesta llei. Al Líban conviuen 18 sectes religioses, cada una meticulosament representada a la Constitució i en les institucions. Però el sectarisme que sosté la política impedeix la creació d’un codi civil unificat que substitueixi les 15 lleis sobre l’estatut personal dissenyades per cada comunitat religiosa. Aquesta absència desprotegeix les dones. Respecte a la nacionalitat, els homes libanesos sí que poden transmetre-la als seus fills tot i que es casin amb dones estrangeres.

Millores pel moviment feminista

«Es converteix en una forma de sanció per part dels règims patriarcals a les dones que s’allunyen del que s’espera d’elles; d’alguna manera, casar-se fora de la teva tribu és un acte de rebel·lió que mereix ser sancionat retirant-te el dret a transmetre la nacionalitat», analitza Abou Habib. La incansable lluita feminista al país ha aconseguit algunes millores: els fills de dones libaneses i homes estrangers poden renovar el seu permís de residència cada tres anys i no anualment, i ho poden fer de forma gratuïta. També tenen accés a l’educació pública.

Però encara queda molt camí per recórrer al Líban i a l’entorn. El país dels cedres es troba en la posició 132a de 156 a l’Informe Mundial sobre la Bretxa de Gènere del Fòrum Econòmic Mundial. A més, la regió del Pròxim Orient i Àfrica del Nord és la zona del món amb la concentració més gran de lleis de nacionalitat discriminatòries per motius de gènere. La meitat dels 25 països que neguen a les dones els mateixos drets que els homes per transmetre la nacionalitat als fills es troben aquí. 

Inacció dels governs

Les greus conseqüències polítiques es notaran aquest mateix any amb les eleccions legislatives del maig. «Aquestes persones no poden presentar-se ni votar en els comicis municipals i parlamentaris; no poder participar en la vida política és frustrant», insisteix Aoun. Però tot i que aquest tema ha deixat de ser tabú i s’ha convertit en una problemàtica que es discuteix als mitjans, no es perceben millores en l’horitzó. «Tots els governs successius han sigut igualment horribles en la seva posició en aquest assumpte, no han dubtat a fer declaracions racistes o sexistes», recorda Abou Habib.

View this post on Instagram

A post shared by Amanda Dufour (@mandywriteswords)

Notícies relacionades

Matrimonis precoços entre les refugiades sirianes al Líban per alleugerir la càrrega econòmica a casa

Silenci i persecució sobre les dones activistes al Pròxim Orient

«No hi haurà canvis amb aquest règim que només treballa per sostenir-se a si mateix», explica aquesta experimentada feminista des de la seva oficina davant el mar. «Depèn de nosaltres mantenir-nos visibles i vocals fins que aquest règim desaparegui», conclou. A l’altra banda del Mediterrani, i creuant el Vell Continent, l’Amanda Dufour continua considerant el Líban casa seva. 

Tot i que l’hagi expulsat, «sempre serà casa meva», confessa. Al seu llibre ‘Extrangera local’, s’ha reconciliat amb aquest concepte. «Somiem que la llar sigui d’on venim, però la realitat és que, amb massa freqüència, aquest lloc no existeix», escriu aquesta libanesa suissobritànica.