Alemanya, abocada a més inestabilitat política

A una setmana de la cita amb les urnes, les enquestes deixen un panorama més o menys clar: els socialdemòcrates de l’SPD guanyaran probablement les eleccions amb quatre o cinc punts d’avantatge sobre la unió conservadora de la CDU-CSU. La victòria, amb un percentatge d’entorn del 25%, serà, no obstant, insuficient per assegurar una ràpida formació de govern. Les negociacions entre els partits es prolongaran previsiblement durant de mesos, com ja va passar després dels últims comicis federals del 2017.

El tauler polític quedarà completat per quatre partits més, possiblement en aquest ordre: ecoliberals d’Els Verds, liberal-conservadors de l’FDP, ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) i postcomunistes de Die Linke. Tret de sorpresa, aquests seran els sis partits que conformin el pròxim Bundestag.

Fragmentació

El joc parlamentari alemany es veurà marcat la pròxima legislatura per un doble fenomen: el final dels anomenats «Volkspartei» –grans partits amb un vot prou transversal com per aconseguir resultats per sobre del 30%– i la consolidació de la fragmentació del vot i, per tant, del Bundestag, que aboca el país a un govern tripartit per primera vegada en moltes dècades. Alemanya s’enfronta, per tant, al final del bipartidisme i a la formació de governs més fràgils.

El final de l’era Merkel, que acabarà la seva carrera política quan es conformi el pròxim govern federal i després de 16 anys ininterrompudament al capdavant de la cancelleria, augmenta la sensació que Alemanya haurà d’acostumar-se a més inestabilitat política en els anys venidors i potser, fins i tot, a obrir la porta a executius sense majoria parlamentària, un escenari que sempre s’intenta evitar a Alemanya en nom de l’estabilitat. Avui pocs s’atreveixen ni tan sols a predir quins seran els colors del pròxim govern alemany.

Possibles coalicions

El ventall de possibles coalicions mai havia sigut tan ampli. L’aritmètica electoral que llancen la mitjana de les actuals enquestes ofereix les següents opcions: una «Coalició Semàfor» –anomenada així pels colors dels partits– entre l’SPD, Els Verds i l’FDP. Aquest govern, de tall social-eco-liberal, sembla el preferit del candidat socialdemòcrata Scholz. Els obstacles són, no obstant, grans, especialment en política fiscal, en la manera de combatre la crisi climàtica i en pensions. 

En aquests tres assumptes, els liberals aposten per opcions clarament menys intervencionistes que els socialdemòcrates i els ecologistes. I en la memòria del país encara són fresques les paraules de Christian Linder, president de l’FDP, després de trencar el 2017 les negociacions amb els conservadors i Els Verds: «És millor no governar que fer-ho malament».

Una segona opció és una Gran Coalició (SPD i CDU-CSU) ampliada amb els liberals de l’FDP, també coneguda com «Coalició Alemanya». Aquesta sembla factible si l’SPD guanya finalment les eleccions; però també exigiria una probable reorganització interna de la CDU, ja que sembla impensable que el candidat democristià a la cancelleria, Armin Laschet, estigui disposat a assumir un paper secundari en aquest govern. 

Algunes veus apunten que Markus Söder, líder socialcristià de la CSU bavaresa que va perdre la lluita interna amb Laschet dins del conservadorisme alemany, estaria en disposició d’assumir la funció de vicencanceller en detriment de l’actual candidat democristià a la cancelleria, el lideratge del qual està molt debilitat per la pèssima campanya que està protagonitzant.

L’ombra de l’anticomunisme

Notícies relacionades

Armin Laschet: el candidat amb peus de fang

El socialdemòcrata Scholz es perfila com a guanyador del segon debat de la campanya alemanya

Una tercera opció és la conformació d’un govern de centreesquerra entre l’SPD, Els Verds i els postcomunistes de Die Linke, una coalició que ja governa, per exemple, a nivell regional a Berlín. És sabut que no és l’opció que més sedueix Scholz, qui, no obstant, s’ha negat reiteradament a descartar aquest possible pacte durant la campanya. Fa setmanes que els conservadors intenten desgastar el lideratge socialdemòcrata a les enquestes amb l’agitació de la vella campanya anticomunista que tant va marcar la República Federal durant la Guerra Freda i davant la desapareguda la República Democràtica Alemanya oriental.

No sembla, no obstant, que aquesta campanya de la «por dels rojos» estigui tenint gaire efecte en l’electorat alemany, per a qui en bona mesura queda lluny la dicotomia pròpia d’una Guerra Freda enterrada fa tres dècades. També hi contribueix la imatge centrista i moderada de Scholz. «Qui vulgui votar conservador en aquestes eleccions, ho farà per Scholz» és el mantra que sona en alguns sectors socialdemòcrates. Això reforça la idea que el candidat socialdemòcrata és avui el millor hereu del merkelisme que està a punt d’arribar a la seva fi.