«No podem deixar l’Afganistan a la seva sort», assegura la viuda d’un militar asturià

Sis van ser els soldats asturians morts en accions relacionades amb la presència espanyola a l’Afganistan. Les primeres baixes es van produir el 2003, any en què va passar l’accident del Iakovlev-42, l’avió de fabricació russa en el qual viatjaven de tornada a casa 62 militars espanyols i que es va estavellar en territori de Turquia. Tres dels soldats que van morir en l’accident eren asturians: el comandant Antonio Novo Ferreiro (Oviedo), el capità d’enginyers de l’Exèrcit de Terra Jesús Mariano Piñán del Blanco (Gijón) i el subtinent de l’Exèrcit de l’Aire Joaquín Álvarez Vega (San Esteban de Pravia). El Iak-42 és conegut com una de les tragèdies més grans de la història recent de l’Exèrcit espanyol.

Amb dos anys de diferència, el 16 d’agost del 2005, va morir José González Bernardino, sergent de l’Exèrcit de Terra. José González va perdre la vida en un accident d’helicòpter (model Cougar) a l’Afganistan, juntament amb 17 militars espanyols més.

El 2008, el 9 de novembre, Juan Andrés Suárez (Mieres), de la Brigada de l’Exèrcit de Terra, va perdre la vida juntament amb un altre militar espanyol en un atemptat en el qual un suïcida va encastar una furgoneta carregada d’explosius contra el transport blindat en el qual viatjaven els soldats. I el 26 de juny del 2011, el sergent de l’Exèrcit de Terra Manuel Argudín Perrino, de Gijón, va morir juntament amb una companya a l’esclatar una bomba i arribar al cotxe en el qual tots dos es desplaçaven,

María Menéndez Cañedo és la viuda del comandant Antonio Novo Ferreiro i recorda a la perfecció l’any en què el seu marit i els seus companys van perdre la vida en l’accident del Iak-42. Novo va morir amb 40 anys, estava casat i tenia dos fills (Diego i Antonio, de 32 i 34 anys, respectivament en l’actualitat), a més d’una prometedora carrera per endavant. En aquella època, el comandant Novo no vivia al Principat, però sempre tornava a la regió durant les vacances.

«Allò va ser un horror que ens va marcar per sempre», sentencia María Menéndez, natural de Salas i que actualment resideix a Madrid. «En el dia d’avui, aquesta ferida es reobre cada poc temps; va ser dantesc el que vam viure, i el Ministeri de Defensa es va portar fatal amb les famílies; hi ha gent que mai es va recuperar», denuncia María Menéndez.

Antonio Novo era cap de comunicació i d’operacions a l’Afganistan. «Van fer molta tasca humanitària, van construir escoles, van repartir menjar als barris i joguines en un orfenat de Kabul. Toño feia classes d’espanyol a la Universitat de Kabul», narra la viuda. L’asturiana recorda a la perfecció com el seu marit li va aventurar en una de les tantes trucades que van intercanviar la situació que s’està vivint actualment. «M’explicava des d’allà que, quan marxessin les forces internacionals, tornarien els talibans», explica.

«Allà hi ha un poble on, em deia el meu marit, les dones viatgen als maleters i no poden parlar, ni trepitjar fort, ni sortir sense un home de la família. Som en el segle XXI i no ho podem consentir», diu María Menéndez.

Després de tot el sofriment passat tant per María Menéndez com per la resta de famílies dels militars asturians que van morir en aquest tipus de missions, cosa que està passant aquests dies a l’Afganistan «ha sigut un cop molt dur». «Portem l’Afganistan al cor», assegura la viuda d’Antonio Novo. «Ells ens van transmetre per telèfon cada dia des del seu búnquer la misèria d’aquell lloc, i ens van ensenyar a estimar-lo. Tornaven a casa amb el cor ple d’emocions i amb el deure més que complert», assegura.

Tot i que, com explica Menéndez, «sembla que tot ha caigut com un castell de cartes», l’asturiana està segura que no és així del tot: «Tantes famílies els familiars de les quals van donar la vida per aquest país no podem tenir la sensació que va ser en va, perquè no ho va ser», sentencia. «Van desactivar milers de mines antipersona, van salvar cames i vides tant a nens com a adults», assenyala. «Potser va ser un oasi, però almenys els afganesos que van tenir contacte amb ells van poder somiar un futur lliure», afegeix María Menéndez.

La viuda reflexiona sobre el que s’està vivint. «Jo m’havia fet il·lusions que estava canviant tot. I en part era així. Però aquest brusc abandonament sembla un caprici polític, sense importar res: ni el poble afganès, ni tantes vides perdudes», explica en al·lusió a la decisió dels EUA d’abandonar el país, detonant de l’ofensiva talibana.

«Espero i desitjo que la comunitat internacional n’estigui molt pendent i que això no sigui moda de dos dies», proclama l’asturiana. I sentencia: «L’Afganistan és el país més pobre i més perillós del món, però no per això s’ha d’abandonar a la seva sort».

«El Toño era algú molt vàlid, avui podria ser un general. El que va fer a l’Afganistan no va ser inútil, això segur», prossegueix María Menéndez. «Va ajudar i ho va donar tot durant aquells cinc mesos i només espero que la llibertat pugui tornar allà. Desitjo que aquelles noies que arribaven amb el burca fins a la porta de la seva classe i allà se’l treien per estudiar, arribi un dia que puguin anar tranquil·les, lliures i es respectin els seus drets com a persones», exposa María Menéndez Cañedo.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

Amb el record més que viu d’Antonio Novo Ferreiro, la seva dona té en el seu poder la càmera que el militar s’emportava a les missions. «Tenia vint-i-dos rotllos que Defensa es va encarregar de destruir. Les fotos que tinc me les van donar els companys que van poder venir abans», explica.

L’Antonio i el Diego, els fills de la María i el Novo, són avui dia un enginyer i un arquitecte, respectivament. I, tot i que eren joves quan el seu pare va perdre la vida, María Menéndez està segura d’una cosa: «El Toño va ser un home molt gran en tots els sentits. És la llum que il·lumina les vides dels tres, cada dia i per sempre».