Trump torna a l’arena pública i ratifica el seu control sobre el Partit Republicà

Donald Trump és el passat immediat del Partit Republicà, però també el seu present i, de moment i previsiblement durant temps, el seu futur. No és qüestió només que ho hagi proclamat ell mateix aquest diumenge a Orlando (Florida), on l’expresident ha ofert a la reunió de la Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC per les sigles en anglès) el seu primer discurs públic des que el 20 de gener va deixar la Casa Blanca i Washington per no anar a la investidura del seu successor legítim, Joe Biden. Ho ha evidenciat tot el que ha passat des de les eleccions i ho ha ratificat el conclave conservador, quatre dies de mostra del vigor del trumpisme i en què l’exmandatari ha descartat crear una nova formació.

«Continuaré lluitant al vostre costat», ha dit Trump, donant un respir als que van témer que llancés una nova formació que dividís el vot. «Tenim el Partit Republicà. Estarà més unit i fort que mai. No començaré un nou partit. Això van ser fake news», ha declarat.

Ha sigut l’arrencada d’un discurs en què, repetint les seves acusacions infundades d’un frau electoral i tornant a apuntar a la falsedat que va guanyar els comicis, ha suggerit que es podria tornar a presentar una altra vegada el 2024.

Populisme, extrema dreta i culte a la personalitat

No va guanyar sinó que va perdre, no només la Casa Blanca sinó el control del Senat i tot i que els republicans van avançar a la Cambra de Representants no van aconseguir controlar-la. Va deixar, això sí, una sòlida majoria conservadora al Tribunal Suprem i, a més, és inamoviblement popular entre les bases. En algun sondeig arriba a una aprovació del 92% entre els que es declaren molt conservadors, que representen el 60% del Partit Republicà, i això, i la seva disposició a recordar-ho i fer-ne ús, el torna a la realitat inescapable del Grand Old Party.

Enrere ha quedat qualsevol intent de mantenir si més no l’aparença de ser el «partit de les noves idees» que va promocionar Ronald Reagan. Els republicans s’han instal·lat radicalment ena vena populista, d’extrema dreta i culte a la personalitat. I en una reunió com la CPAC, que tradicionalment aglutinava conservadors en l’àmbit fiscal i social i falcons en política exterior, els últims quatre dies només hi ha hagut trumpisme: ecos de les acusacions desacreditades de frau electoral, desvinculació de qualsevol responsabilitat per l’assalt al Capitoli, denúncies de la suposada cultura de la cancel·lació i diatribes contra les grans tecnològiques, una diana col·locada a la Xina i crítiques als companys de files que es van atrevir a recolzar el segon ‘impeachment’ de Trump o a votar, sense èxit, perquè fos condemnat.

Pur Trump, èxtasi conservador

L’èxtasi ha arribat quan, amb l’alfombra vermella d’una enquesta informal entre els assistents donant un suport aclaparador a la seva agenda i un també majoritari però molt més moderat que continuï com a líder, Trump ha tornat a l’escenari. I ha tornat el Trump que, les últimes cinc setmanes a Mar-a-Lago, sense compte de Twitter i una reduïdíssima cobertura mediàtica, havia quedat gairebé com un record.

A més de descartar la creació d’una nova formació i suggerir una nova candidatura, a la seva diana ha posat Biden, les polítiques del demòcrata sobre immigració i frontera i també l’última part de la pandèmia que els republicans estan explotant com arma electoral: el tancament de les escoles. En aquesta part del discurs es percebia la mà dels assistents radicals que el van acompanyar durant les seves campanyes i el seu mandat, com Stephen Miller i Jason Miller. La intervenció, no obstant, era també, potser sobretot, la declaració personal d’intencions de Trump, el recordatori de la seva força. I ha renovat la idea que ja va llançar el 20 de gener en el seu comiat de la presidència: «El viatge increïble que vam iniciar junts fa quatre anys és lluny d’haver-se acabat».

A les maletes per aquest viatge hi ha també molt de venjança cap a qui Trump considera que el va trair o no el va recolzar prou. I d’igual manera que fa unes setmanes ja va treure la metralladora verbal contra Mitch McConnell després que el líder republicà al Senat oferís un discurs demolidor després de l’‘impeachment’ (malgrat haver votat per l’absolució) Trump aquest diumenge ha denunciat que «l’única divisió (al Partit Republicà) és entre un grapat de corruptes de l’aparell a Washington i tots els altres a tot el país».

És alguna cosa més que paraules. Hi ha una evident cultura de la por instal·lada entre els que aspiren a aconseguir o mantenir un càrrec amb el carnet republicà. El trumpisme domina el partit a àmbit estatal i de comtat i castiga o trama campanyes contra els «deslleials». I l’expresident ja té en marxa reunions i un equip d’antics assessors i aliats per llançar un Supercomitè d’Acció Política (amb menys limitacions que el PAC ‘Save America’, que ja està en marxa), manejar les bases de dades i fer un esforç digital i llançar una campanya per vetar i donar suport a candidats el 2022 que puguin portar el segell ‘Make America Great Again’.

Absències reveladores

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

A la CPAC han parlat tant les absències com les presències. Perquè mentre ocupaven l’escenari Trump i les veus més lleials a la seva filosofia, com els senadors Ted Cruz i Josh Hawley, no hi havia ni rastre dels que al seu dia van ser vistos com a potencials relleus: el vicepresident Mike Pence o l’exgovernadora i exambaixadora davant l’ONU Nikki Haley. Per descomptat ni rastre tampoc de McConnell (malgrat que divendres, malgrat les agressions recents de Trump, el senador digués que «absolutament» li donaria suport si fos el candidat el 2024).

El discurs de Trump a la CPAC i tot el conclave han acabat sent un exemple culminant d’una transformació del Partit Republicà que explicava gràficament a ‘The Washington Post’ l’estrateg republicà Todd Harris. Abans era com un tamboret de tres potes (el conservadorisme fiscal, social i en política exterior) però «s’hi ha afegit una quarta pota que no té res a veure amb ideologia o política. Es tracta de denunciar els progressistes a Twitter, de picar l’esquerra, de ficar-te en baralles que fan que surtis a les notícies...». És una política de «pa i circ», en paraules de Harris, que connecta amb la cultura mediàtica actual, que Trump també va aprofitar en la seva primera candidatura i després va injectar a la política del país, especialment al moviment de base del partit conservador. I a Orlando s’ha provat que continua bategant.