Les periodistes que no callen

Reben amenaces, o coses pitjors, per fer preguntes i destapar veritats incòmodes per al poder. Tot i així no llancen la tovallola i de l’únic que fugen és de la imatge de l’heroi, perquè diuen que, quan elles tornen a casa, els qui corren més riscos són les víctimes que apareixen a les seves cròniques. Exerceixen una professió que és una forma de rebel·lia en països adobats pel masclisme i la violència, on el que està en joc és una cosa tan fràgil com la vida o la democràcia. 

Les periodistes Carmen Valeria Escobar (el Salvador) i Andrea Aldana (Colòmbia) han arribat a Madrid amb els seus col·legues Alejandro Ortiz (Mèxic) i Juan José Toro (Bolívia) per allunyar-se durant uns mesos de l’anguniós clima en què desenvolupen la tasca. Han sigut els seleccionats en el tercer Programa d’Acollida de Periodistes Llatinoamericans de Reporters Sense Fronteres (RSF), en col·laboració amb l’ajuntament de la capital. 

Al posar terra entremig, Andrea Aldana, 38 anys, pot caminar pel carrer sense girar-se sovint per veure si la segueixen, tot i que encara no aconsegueix relaxar-se del tot. «El neguit segueix allà, com el dinosaure de Monterroso. Tinc un país travessat al coll», diu parafrasejant un poema d’Eduardo Galeano. Aquest país és Colòmbia. Tot i que el 2016 es va firmar un acord de pau entre el Govern i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), hi ha encara 70 grups armats que es disputen l’espai deixat per les FARC en un país que produeix el 70% de la cocaïna mundial i on només a la ciutat de Medellín hi ha 300 bandes criminals. 

«Han assassinat 250 signants de la pau. El 2020 es van registrar 90 matances i des de començament d’any ja han assassinat 14 líders». Aldana compara la situació amb «un monstre de set caps». I de monstres en sap bastant. Fa 14 anys que s’endinsa a les zones rurals per explicar què passa en territoris gangrenats per la guerrilla, el narcotràfic i els paramilitars. Publica a ‘El Espectador’, ‘Semana’, ‘Universo Centro’ i a la seva pàgina de Facebook, on va aconseguir amb les seves minicròniques conscienciar de la importància de l’acord de pau que tant rebuig va generar al principi. 

Investigadora de la Fundació Pau i Reconciliació, Aldana també va utilitzar les xarxes per conjurar els seus propis dimonis. «El periodisme va començar a ser el que crec que ha de ser, un servei social. Em va deixar d’importar la meva tragèdia personal i vaig començar a veure que a altra gent li passaven coses pitjors». 

La seva «tragèdia personal» va ser fa deu anys a Medellín, quan buscava informació sobre unes víctimes de desaparició forçada i tres paramilitars la van assetjar, la van fer pujar en un taxi, la van doblegar, la van agredir sexualment sense deixar d’apuntar-la amb una arma i finalment la van deixar tirada en un matollar, com explica ella mateixa a ‘Golpes contra la pared’. Va ser la primera vegada que va haver de sortir del país per seguretat. «Curar aquest odi no va ser fàcil. I que el periodisme deixés de ser una batalla personal –“si jo callo, ells guanyen”– tampoc», admet en conversa amb aquest diari. 

Tres anys després, quan investigava els vincles de les màfies amb la policia, uns esbirros li van partir la cara i li van tirar pega industrial als cabells. Aldana va tornar a deixar Colòmbia durant un temps. Fins que l’octubre del 2020 després de denunciar les violacions de l’Exèrcit a cinc menors, la van asseure davant d’un sicari. «Em diu que han donat l’ordre de silenciar-me. De matar-me». És el que la porta a Madrid. 

A la jove Carmen Valeria Escobar, 24 anys, entrenada al prestigiós diari ‘El Faro’ i ara verificadora del discurs polític a ‘El Gato Encerrado’ li preocupa el risc que corre la democràcia al Salvador. El seu president, Nayib Bukele,intimida, insulta i humilia la premsa davant les càmeres i això genera una legió d’energúmens que omple d’amenaces de mort les safates de Twitter dels periodistes. «He rebut missatges dient-me “et cremaré viva”». 

Amb tot, el cop fort el va rebre quan van deixar la seva mare a l’atur per publicar que el ministre de Salut s’havia beneficiat de 225.000 dòlars destinats a combatre la pandèmia de Covid-19. Escobar volia independitzar-se i fer un màster, però ara això haurà d’esperar perquè la seva família depèn econòmicament d’ella. ¿Es replanteja per això la seva feina? «No. Davant les amenaces, l’única resposta serà més periodisme i millor. No ens faran callar mai. No ens silenciaran».

Feminicidis

FeminicidisCarmen Valeria Escobar i Andrea Aldana s’enfronten, a més, a riscos que els seus col·legues masculins no coneixen. «El Salvador és un paradís per a la impunitat dels feminicides. És difícil ser dona i jove. Has d’aprendre a caminar amb una armadura». Aldana afegeix a la factura el preu de la solitud. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

«Vaig decidir no tenir fills i ser soltera per no posar ningú en risc. És fantàstic, perquè tinc molta llibertat, però quan estic destrossada arribo a la meva casa sola a plorar». Guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme Simón Bolívar 2020, Aldana s’emociona a l’esmentar aquest reconeixement, perquè li torna la fe en el seu treball. És conscient que s’ha convertit en un referent per a moltes dones. «Tot ha valgut la pena».

Colòmbia ocupa la 130a posició en la classificació mundial sobre llibertat de premsa elaborada per RSF el 2020 i el Salvador, la 74a, d’una llista de 180 països que lidera Noruega i tanca Corea del Nord. Espanya se situa en el número 29.