20 set 2020

Anar al contingut

75è ANIVERSARI DEL BOMBARDEIG

Hiroshima i Nagasaki, on es van obrir les portes de l'infern

Avui dia preval el retret moral sobre les motivacions militars que van portar el president Truman a autoritzar les dues operacions

El pànic davant la devastació causada no va evitar la cursa armamentística, sinó que va donar peu a una nova lògica dissuasòria

Albert Garrido

Al fer 75 anys dels bombardejos atòmics de les ciutats japoneses d’Hiroshima Nagasaki preval el retret moral sobre les consideracions d’índole militar que van portar el president Harry S. Truman a autoritzar les dues operacions. Darrere de l’‘Harmagedon’ desencadenat va discórrer un llarg procés per desenvolupar l’arma capaç de sembrar la devastació amb un risc mínim per a l’atacant. La llum encegadora que va abrasar 166.000 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki va induir un canvi més comparable amb el que va ocasionar la caiguda de Roma que qualsevol altre canvi ocorregut durant els següents 1.500 anys, segons es diu en un informe elaborat per oficials de l’Exèrcit nord-americà.

Tot va començar menys d’un any després de l’atac japonès a Pearl Harbor (7 de desembre del 1941). L’agost del 1942 es va engegar el que ben aviat es va conèixer com Projecte Manhattan, encarregat de desenvolupar una bomba atòmica a partir dels treballs, entre d’altres, dels físics Albert EinsteinEnrico Fermi Leó Szilárd. Aquest últim tenia coneixement que l’Alemanya nazi havia posat fil a l’agulla per disposar d’una arma atòmica, i Einstein va arribar a escriure una carta al president Franklin D. Roosevelt a finals del 1939 per posar-lo sobre avís dels plans d’Adolf Hitler.

L’equip que va desenvolupar les primeres bombes atòmiques es va instal·lar en un laboratori secret a Los Álamos (Nou Mèxic). El general Leslie Groves va ser nomenat director del projecte i el físic Robert Oppenheimer, director del laboratori. Els anys següents van arribar a treballar per al disseny de les bombes, l’obtenció d’urani i plutoni enriquits i la fabricació de totes dues fins a 130.000 persones, que van disposar de 2.000 milions de dòlars. Va ser un treball multidisciplinari que va haver de resoldre una infinitat de problemes d’ordre tècnica, fins a disposar d’un prototip a finals de la primavera del 1945, derrotada ja Alemanya.

Primers dubtes

Llavors van sorgir els primers dubtes sobre la legitimitat de recórrer a una arma el poder de la qual només es coneixia en el pla teòric, però se sabia positivament que era enorme. En termes generals, l’alt comandament es va declarar partidari d’utilitzar-la després de sis mesos de bombardejos massius sobre el Japó, que, no obstant, no l’havien doblegat. El president Truman, molt atent a l’opinió de James C. Marshall, un general del cos d’enginyers que havia participat en els prolegòmens del Projecte Manhattan, es va mostrar ben aviat partidari de recórrer a la bomba i, finalment, el 16 de juliol del 1945, es va portar a terme la primera detonació nuclear (Prova Trinity) a Alamogordo, desert de Nou Mèxic.

«A partir de llavors, la humanitat ha tingut no només la capacitat de canviar el curs de la història, sinó també de posar-hi fi», escriu Yubal Noah Harari a ‘Sapiens’. Una breu història de la humanitat. Un dels militars que van presenciar l’explosió no va volar tan alt: es va limitar a dir que quan es disposa d’una arma, cal utilitzar-la. Truman es va sentir legitimat a partir del 28 de juliol a autoritzar l’ús de la bomba després que el primer ministre del Japó, Kantaro Suzuki, va descartar la rendició que dos dies abans li havien exigit els aliats a Potsdam en termes amenaçadors si no l’acatava: «La inevitable i completa destrucció de les forces armades japoneses i, inevitablement, la devastació del sòl japonès». Paraules rotundes, però cap referència a la bomba.

La matinada del 6 d’agost del 1945, un bombarder B-29 es va enlairar de la base de North Field, a les illes Marianes, pilotat per Paul Tibbets, amb la bomba atòmica Little Boy a la bodega. A les 8.15 h la va deixar anar sobre la vertical d’Hiroshima i va detonar a uns 500 metres del terra. El metge i jesuïta espanyol Pedro Arrupe, que estava al noviciat de Nagatsuka, a sis quilòmetres del centre d’Hiroshima, va recordar quan es van obrir les portes de l’infern com «una llum potentíssima, com una fogonada de magnesi, disparada davant els nostres ulls». «Vam sentir una explosió formidable, semblant al mugit d’un terrible huracà, que es va carregar portes, finestres, vidres, parets dèbils, que fets miques anaven caient sobre els nostres caps», va escriure anys després Arrupe al seu llibre Yo viví la bomba atómica.

Rendició del Japó

Hores després del bombardeig, quan no se sabia encara la dimensió de la carnisseria, però sí que havia sigut monstruosa, Truman es va dirigir a la nació: «Els japonesos van començar la guerra des de l’aire. Ara els hem tornat el cop multiplicat».

La ciutat d’Hiroshima, arrasada per l’explosió de la bomba atòmica, en una imatge de l’Armada dels EUA del novembre del 1945. / AFp

Tres dies més tard, la bomba Fat Man va caure sobre Nagasaki i el destí de l’Imperi japonès va quedar segellat: el 15 d’agost es va rendir i els súbdits de Hirohito van sentir per la ràdio per primera vegada la veu del tenno (sobirà celestial), que va renunciar a la seva condició de ser divinitzat.

El cert és que les dues matances de civils van commoure les consciències de molts quan es va saber quin era l’abast de la tragèdia. Bertrand Russell va repetir la seva coneguda sentència: «La història del món és la suma de tot allò que hauria sigut evitable». Però el pànic davant els fets no va ser suficient per contenir la cursa armamentista, sinó que va donar peu a una nova lògica dissuasòria amb un lèxic específic: equilibri del terror, coexistència pacífica, escalada, destrucció mútua assegurada... Claude Delmas ho va resumir el 1968 a La estrategia nuclear com «la pau per la por», que «estén sobre les masses humanes una amenaça global, anònima, monstruosa».